La verdad sobre el caso Savolta
La verdad sobre el caso Savolta
d’Eduardo Mendoza
Barcelona: Seix Barral, 1975
446 pàgines, 6’95€
La verdad sobre el caso Savolta és la primera novel·la d’Eduardo Mendoza, i fa la impressió que el jove Mendoza, només per començar, tenia ganes de fer-ho tot de cop. La novel·la és una barreja entre el gènere històric i el policíac, la ironia, l’acudit i el drama, esquitxada de fragments d’articles periodístics, cartes, interrogatoris judicials, fitxes policials, monòlegs interiors de diferents personatges, converses inconnexes, històries entrecreuades i documents legals que es van recollint al voltant d’un sol fil argumental.
En aquest laberint literari, costa més de cent pàgines ubicar-se del tot i reconèixer clarament el protagonista i la trama principal. Encara que pugui semblar una novel·la complexa i col·lectiva, es tracta d’una sola història. Una història que es ramifica, tocant altres històries i altres personatges, fent girs inesperats i desorientant al lector amb una enorme riquesa de matisos.
És una lectura un pèl dificultosa i entrebancada, que ens ubica, abans de deixar-nos del tot clar de què va, en una Barcelona de principis del segle XX. Aquest decorat de fons, magistralment documentat, és una ciutat sacsejada pels conflictes entre classes, vibrant i perillosa, en plena efervescència de moviments obrers de diferents ideologies i diferents graus de violència. Dins d’aquest escenari trobem la fàbrica Savolta, una empresa que ha experimentat un enorme creixement a causa de la Primera Guerra Mundial i que es troba en una fase de recessió, en època de vaques flaques.
“Junto a la vía, y hasta donde alcanzaba la vista, se apiñaban las barracas sin luz, en una tierra grisácea, polvorienta y carente de vegetación. Circulaban por entre las barracas hileras de inmigrantes, venidos a Barcelona desde todos los puntos del país. No habían logrado entrar en la ciudad: trabajaban en el cinturón fabril y moraban en las landas, en las antesalas de la prosperidad que los atrajo. Embrutecidos y hambrientos esperaban y callaban, uncidos a la ciudad, como la hiedra al muro.”
No és difícil endevinar el còctel explosiu que pot significar aquesta situació, però a l’empresa Savolta comencen a succeir una sèrie de fets misteriosos que van més enllà de les picabaralles entre obrers i patrons. Ens trobem immersos en un cas ambigu entre el terrorisme, el magnicidi i l’assassinat a sang freda.
Enmig de tot, Javier Miranda, ajudant d’un advocat mediocre, remotament relacionat amb el cas, s’hi veu embolicat per causes més relacionades amb l’atzar que per la seva connexió amb l’empresa, i es troba implicat emocionalment en un assumpte lleig i inquietant. Miranda és un personatge proper al lector, al qual és fàcil agafar afecte, a pesar de la seva inconsciència i les seves poques llums. És la seva història personal, tant pel que fa a les seves investigacions a l’empresa com a la seva vida privada i a les seves emocions, el que arrossega el lector d’una coberta a l’altra d’aquesta obra de més de quatre-centes pàgines. El personatge de Javier Miranda, al contrari que la resta de caràcters de la novel·la, és un personatge que creix, canvia i evoluciona a través de la història, afectat pels esdeveniments que li van succeint. Al seu voltant, trobem un bon nombre d’individus que també canvien amb el pas del temps, però no pas per la seva evolució personal, sinó per com el protagonista els va descobrint.
L’únic que li va faltar a Mendoza en aquesta novel·la són les grans dosis d’humor a les que ens té acostumats, encara que s’ha de dir que l’argument no és per fer broma. Encara que sovint ens podem trobar somrient amb alguna subtilesa divertida entre línies, no hem d’esperar cap esclat de riallades ni convulsions histèriques. Això sí, ens quedarem amb un bon regust de boca.