Austràlies
Austràlia
de Roc Casagran
Barcelona: Columna, 2007
200 pàgines, 17€
Darrerament, quan toca parlar de noves generacions al panorama literari català sempre penso en Roc Casagran. Penso en aquesta colla d’escriptors formigueta que, allunyats de la pompositat imparable i de l’insalubre vedettisme mediàtic, fan la seva feina amb la solvència de l’artesà anònim. Escriptors silenciosos com en Serés o en Toni Sala, treballant per perdurar, intentant ser recordats pels seus llibres i no per estirabots o discursos.
Amb Austràlia, en Roc es submergeix al món de la novel·la amb una història “coral” -un poc suada, la puta parauleta- de quatre ànimes en pena, tots joves, vagant per una ciutat desdibuixada -podria ser Sabadell, podria no ser-ho, tant li fa- fins que es troben atzarosament i des d’allí decideixen viatjar plegats. Un viatge més aviat vital, de tertúlies i mitjanes al bar, amb la vista fixada en marxar a Austràlia, una excusa com una altra per fugir de nosaltres mateixos, per intentar reinventar-nos.
Diriem que els personatges d’Austràlia són i no són Roc Casagran, i aquí hi ha l’encert i l’errada del llibre. Els quatre protagonistes del llibre aconsegueixen retratar el bonrollisme en tota la seva totalitat, fins al punt que si no ets del rollo la lectura pot fer-se insofrible. Des de l’altermundista okupa amb rastes, ultraconscienciada amb el món i les injustícies del capitalisme que ens devora, fins a l’atractiva poeta que es nega a entrar a la maduresa, feminista a base de traumes inconfessables, passant per l’outsiderisme de l’actor homosexual o la carnalitat d’un taxista més aviat poc agraciat.
Les trobades d’aquests estereotips aconsegueixen bastir una visió del món malgrat tot força personal, i a mida que avancen les pàgines els personatges es difuminen per deixar pas a l’autor, al què veritablement pensa l’autor rere aquestes titelles de joguina. Però Casagran apareix massa tard i tímidament, com després d’una falsa sortida. Austràlia com una visió particular del món on vivim, a estones compromesa i a estones desencantada, lleugerament poètica però també cínica o cruenta.
Els personatges, doncs, aconsegueixen estructurar la novel·la amb molt d’encert, amb molta solidesa, però alhora amaguen, serveixen per difuminar un autor amb moltes coses a dir sota el parany de la ficció. Ara faré de crític egocèntric, d’aquells que empren la primera persona i pontifiquen sense tenir-ne ni idea, però la ficció és l’excusa dels que no tenen res a dir, o dit d’una altra manera, aquells amb moltes coses a dir no recorren a la ficció. Posem Pla, per exemple. En el cas de Casagran la ficció és el joc de màscares que ha triat per estrenar-se al món de la novel·la, però rere el ball de disfresses no hi ha sang, no hi víscera, no hi ha frases lapidàries per emmarcar. I això que escriu amb una gran solvència, molt per sobre dels autoerigits referents de la nova literatura.
Tornant als tòpics, caldrà esperar què ens depara en Roc en el futur. Mentrestant i seguint la reflexió que feia sobre perdre la por a parlar en primera persona, podem anar llegint-lo al seu bloc personal. Si el proper llibre s’assembla al què escriu al dietari, el salt qualitatiu pot ser bestial.
________________
Fotografia que il·lustra l’article de Ostromentsky.