La pell freda
La pell freda
d’Albert Sánchez Piñol
Barcelona: Edicions La Campana, 2002
307 pàgines, 14€
“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs”
Aquest és el començament de La pell freda. El protagonista de la història accepta la vacant d’oficial atmosfèric a una illa perduda a la fi del món per allunyar-se del seu passat. Però el dubte s’instal·la només arribar: on és l’anterior oficial? L’únic habitant de l’illa és Batís Caffó, que resideix al far, i es nega a parlar.
El nou oficial només arribar descobrirà que l’illa és un lloc de guerra nocturna amb uns éssers que sorgeixen de les profunditats del mar, mig humans i mig peixos, als quals bateja com a “granotots”. A la seva supervivència només el pot ajudar el Caffó, qui es nega a compartir el far, l’únic lloc segur de tota l’illa. L’oficial Kollege descobrirà la forma de fer-lo canviar d’idea: el Caffó viu amb una granotota i no vol perdre-la quan l’oficial amenaça amb matar-la.
Durant la seva vida junts, els homes uneixen les seves forces contra una mort segura, ja que els granotots cada vegada són més i les municions de les armes s’esgoten massa ràpid. A l’illa, Kollege veurà com poden arribar a canviar els seus principis quan experimenta un plaer mai viscut mentre fa l’amor amb la granotota de la pell freda. Aquest canvi de perspectiva el porta a enfrontar-se amb el Batís i finalment, es produirà una transformació inesperada del personatge.
La pell freda ha estat una obra vinculada a la literatura fantàstica i se l’ha comparat amb autors com Conrad i Lovecraft. L’èxit de la novel·la de Piñol l’ha portat a ser traduïda a vint-i-dos idiomes i serveix per mostrar l’animalització de l’enemic en conflictes humans. Escrita amb un estil simple, però carregat de força, la frase més senzilla ens pot deixar impactats: “la veritat quasi sempre s’escriu en minúscules”.
Amb un final obert i carregat de simbolisme, l’autor ens obre la porta a continuar amb la segona part de la trilogia Pandora al Congo.
És un llibre força entretingut, però el que més em va agradar va ser l’atmosfera que Piñol crea. Una illeta al cul del món en un entorn… tot el contrari de paradisíac.
Jo recomano però que qui vulgui llegir alguna cosa de d’Albert Sànchez Piñol es salti La pell freda. Que vagi directament al gra i que es llegeixi Pandora al Congo. Al meu parer, Pandora al Congo és una obra molt superior i francament, m’ho vaig passar molt més bé llegint-la.
Doncs jo recomanaria precisament aquest ‘La pell freda’, precisament perquè és el que destil·la millor l’essència sánchezpiñoliana, la por amb ben pocs elements.
Pandora al Congo és una novel·la molt més ambiciosa, històries entrellaçades, massa personatges, massa salts… per mi no aconsegueix transmetre el que a La pell freda aconsegueix i a la perfecció: aquesta desolació, aquesta por al desconegut, que la majoria de vegades és dins de nosaltres mateixos…
En fi, literatura catalana de la bona. I l’assaig sobre dictadors africans també és boníssim, d’un sentit de l’humor finíssim!
Quan la vaig llegir, ja fa alguns anys, em va deixar més aviat freda com el calificatiu del títol. Més endavant, poc a poc, he après a apreciar aquest llibre en el record que en guardo. Ara penso que el vaig llegir amb certa idea preconcebuda, encara que no tenia ni idea de que anava. Recordo molts fragments, cosa que no em passa sovint i més tard també he après a gaudir dels artícles que l’autor sovint publica a l’Avui i petits comentaris que llegeix a la ràdio. M’agrada especialmente el sentit de l’humor que gasta, la seva imaginació, i la tendència d’embolcallar el que diu en forma de conte. Tinc pendent Pandora al Congo