Confessions de Fèlix Krull
Confessions de Fèlix Krull
de Thomas Mann
Traducció de Jordi Llovet
Barcelona. Edicions Proa, 2003
424 pàgines, 30.60 €
Les confessions de Fèlix Krull són el darrer llibre del gran escriptor alemany Thomas Mann. Tal i com ens expliquen en aquesta acurada edició, Thomas Mann va escriure les dues primeres parts del llibre entre l’any 1910 i el 1913, per continuar-la gairebé quaranta anys després, entre el 1950 i el 1954. L’autor -tal i com pot veure clarament el lector- veient que l’obra se l’anava de les mans, decideix poc abans de morir publicar aquesta primera, i única, part. I és que la història que ens presenta el llibre dóna per almenys tres o quatre volums si es vol desenvolupar-la coherentment!
Malgrat aquest tall de gairebé 20 anys en el procés productiu, fet segons l’autor per pura mandra i per tenir projectes més interessants (escriure La muntanya màgica, Josep i els seus germans, La mort a Venècia, rebre el Nobel…) tota la narració presenta el mateix to sense que en cap moment podem prendre consciència del tall.
En Mann amb aquesta obra ens vol fer una mena de gran novel·la picaresca dels segles XIX i XX. El llenguatge, el protagonista i la historia en sí mateixa ens recorden a les grans obres d’aquest gènere. Les confessions de Fèlix Krull són, ni mes ni menys, les memòries escrites en primera persona pel mateix Fèlix Krull:
“En agafar la ploma, ple de tranquil·litat i de lleure../..en disposar-me, doncs, a confiar les meves declaracions a la lletra manuscrita polida i agradable que em caracteritza, m’agafa per uns moments el dubte si, d’acord amb la meva preparació i els meus estudis, estaré a l’altura d’una empresa intel·lectual així”
En Fèlix Krull és el fill d’un disbauxat i maldestre propietari d’un celler de vins i xampanys de dubtosa qualitat de la Conca del Rhin. Gràcies a la seva terrible administració i als seus deliris de grandesa, el celler pateix fallida i abans que la família sigui desnonada el seu pare es suïcida fent-se un tret al pit, en aquest moment el Fèlix té uns catorze o quinze anys. A instàncies del padrí de la família i mercès als seus consells i influencies la seva germana, la seva mare i ell mateix quedaran en principi més o menys col•locats. La germana farà d’artista per aquests mons de Deu i la mare muntarà amb l’últim raconet que li queda, una petita pensió a Mainz. En Fèlix, una vegada acompleixi els seus deures militars amb la pàtria marxarà a treballar del que sigui a un luxós hotel de París. Mentrestant ajudarà a la seva mare a la pensió.
De destacar és la divertidíssima escena on en Fèlix es lliura del servei en un apoteòsic reconeixement mèdic. El seu caràcter, presència i do de paraula el faran progressar durant els seus dies a l’Hotel. També l’ajudarà i força les seves experiències com amable busca-vides i com pispa fi i espavilat desenvolupades a Mainz.
Un dels clients joves i rics de l’hotel, agafat pels seus pares entre l’espasa de l’amor a una cupletista i la paret d’un viatge d’estudis pel món, deure imprescindible per assegurar-se l’herència, li proposa un canvi de personalitat. El Fèlix farà aquest viatge pel món fent-se passar pel Marquès de Venosta i mentrestant el marquès s’amagarà a París tot un any vivint l’amor de la cupletista. La bona educació i les seves bones maneres faran que en Fèlix pugui passar com membre de l’alta societat.
La primera, i darrera, escala d’aquest viatge és Lisboa, on els pares del marqués han previst que passi uns quants dies abans d’agafar un vaixell cap. Així doncs el Fèlix passa de ser un vulgar ascensorista a tot un marqués i passa de viatjar a munt i avall en l’ascensor a viatjar en primera classe i allotjar-se en suites de luxe.
En Fèlix-marquès de Venosta coneix a una família benestant de Lisboa. Amb el seu ajut entra en la bona societat lisboeta, gaudeix de la seva nova vida de ric i mentrestant es veu obligat a ajornar el viatge a l’Argentina ja que s’enamora de les dues dones d’aquesta família, la mare i la filla.
D’aquesta manera força abrupta acaba la novel.la que ens deixa esperant saber ja per sempre com serà la vida d’aquest antiheroi.
No ens podem estar de felicitar al traductor per la feina feta. Thomas Mann va utilitzar un llenguatge recargolat, complicat i fins i tot pedant per mostrar-nos amb fina ironia pròpia de la literatura picaresca com és el seu protagonista: tot un personatge. Un home amb pocs estudis, però força viu, més despert que intel·ligent, que es vol descriure com un tot un senyor, educat, fi, de bones maneres, tot un gentleman del que podríem arribar a pensar que va néixer en un llit equivocat.
“Excusi’m, Zouzou, que faci una pausa de tant en tant en aquest parlament preparat expressament per a vostè, i que, per dir-ho així, comenci en un altre paràgraf. De vegades m’aparto una mica del tema principal, com en parlar d’”esclafir de plor”, quan el que he de fer és concertar-me a endreçar-li les idees. Som-hi, doncs! ¿En què consisteix aquesta desviació de les pròpies lleis que duu a terme la naturalesa?¿Què és el que, per a esbalaïment de l’univers, aboleix la diferència entre dues corporeïtats, entre un Jo i un Tu? L’amor”
El gran mèrit tant de l’autor com del traductor és que a pesar d’aquest, a primera vista, desfasat llenguatge; amb frases llarguíssimes, subordinada rere subordinada i mot complicat rere mot complicat, el llibre no perd l’interès en cap moment, la historia no es fa feixuga i les quatre-centes i pico de pàgines volen davant dels nostres ulls. Coses dels grans mestres de la literatura.
Ja fa algun temps vaig afirmar, en un altre post, que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida. I ara m’acaba de tornar a passar amb Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann: si en el seu moment no em va agradar gaire (parlo de gairebé dues dècades, quan en vaig llegir la versió castellana d’Alberto Luis Bixio), ara, en la versió catalana de Jordi Llovet, m’ha passat ben al contrari.
La novel·la narra la vida d’un home amb pocs escrúpols, però d’una enorme simpatia i un gran atractiu personal. En ella es recorren les diverses etapes de la seva vida amb el propòsit de convertir la mateixa biografia en una “obra d’art”: les trampes, els robatoris que comet i les impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible.
D’aquesta novel·la incompleta, que Mann va escriure en diferents etapes de la seva vida, jo destacaria la idea brillant del seu personatge, un farsant (alguns l’anomenen estafador, però jo no li trobo escaient l’adjectiu) que, lluny de ser criminal, ho és per portar una vida escaient a la seva fantasia: realitzar la imatge de si mateix que la seva mateixa fantasia li atorga. La seva carrera (de simple ascensorista d’hotel a aristocràtic marquès) és un veritable entrenament de vida i ficció o, millor dit, de ficció com a vida.
Fèlix Krull no vol ser estafador per a satisfer-se un desig egoista, sinó que, com si seguís la divisa “qui estima el món veritablement es modela a si mateix per agradar-lo”, realitza el desig de ser feliç fent els altres feliços: Krull no enganya com a criminal, sinó que, en un sentit superior, es transforma per a complaure.
L’obra és d’una frescor i d’una profunditat enormes. En ella respira, a part de l’enaltiment de tot el que és humà i del goig de la personalitat pròpia que acabo d’anomenar, una noblesa i un humorisme elegant que, a estones et fa somriure i altres et fa trencar de riure.
Una de les tantes gràcies que té l’obra és que Mann no s’estalvia cap refistolament verbal, tant en la manera de narrar com en la parla habitual del seu personatge, i en la traducció magistral de Llovet, això es respecta amb una pulcritud extrema.
Mann recull la tradició de la novel·la de formació alemanya i de la picaresca europea (com el Simplicius Simplicissimus, de Grimmelshausen -1670- o les Escenes de la vida d’un bergant, d’Eichendorff -1826-) i de la memorialística (com les Confessions de Rousseau o el Wilhelm Meister de Goethe) i en fa una brillant paròdia: abandona la construcció d’un Ich-Roman (novel·la del “jo”) i d’un Bildungsroman (novel·la de formació o d’educació), i troba un equilibri on “l’objectivitat i la subjectivitat es determinen mútuament”, en paraules de Llovet “sense que mai no es pugui dir on es troba la causa i on es troba l’efecte”.
A les Confessions de Fèlix Krull, sí, el judici moral no hi juga cap paper, sinó que és exterior al personatge: al punt de vista implícit de l’autor i a la recepció per part dels lectors.