Memòries, volum 1 (1930 - 1980)
de Jordi Pujol
a càrrec de Manuel Cuyàs
Barcelona: Proa, 2007
400 pàgines, 26€

President des que va néixer

per Maiol Roger

Jordi Pujol ha estat tota la vida president de la Generalitat. “Pujol ja era president quan va néixer”, ironitzava l’humorista Andreu Buenafuente en comentar la retirada de Pujol. Les Memòries de Jordi Pujol confirmen aquest extrem: Pujol ha estat president tota la seva vida.

La primera part de les seves memòries –n’hi ha tres- és la menys sucosa, la del Pujol quan encara no és president –tot i que ho hagi sigut tota la vida-, la de les anècdotes infantils i irrellevants. Tot i això, Pujol fa gala del seu epíleg, aquell que deia: “jo no em retiro de la política, m’enretiro”. Conscient que encara és un actiu polític, Pujol empra un to presidencialista en totes les seves paraules. Les seves accions, diu Pujol, no són personals, sinó accions per Catalunya. Un exemple: el president va tenir set fills “per consciència de país”. La seva verbalitat fa pensar al lector que, més que néixer amb un pa sota el braç, Jordi Pujol va néixer amb una creu de Sant Jordi.

La transcripció del periodista Manel Cuyàs, encarregat de l’escriptura dels tres volums de les memòries, és meritòria. Cuyàs manté el català dels anys cinquanta de Pujol, un idioma cuidat i tractat, après en la clandestinitat i forjat per Pla i Espriu sota l’empremta de Pompeu Fabra. Respectuós i ric en adjectius, el llenguatge de Pujol ens porta el president en estat pur: aquell que és capaç de xerrar pels descosits durant temps indefinit, passant d’aquí a allà per acabar dient exactament el que vol dir. Fruit d’això, l’ordre de la història és un xic esbiaixat, però això, més que deslluir el resultat final, manté una oralitat i una frescor que facilita la lectura dels passatges més feixucs.

Caldrà esperar als dos últims volums de les memòries per saber-ne l’abast real. Aquest llibre era el fàcil, on Pujol no s’havia de mullar, on el president podia treure l’anecdotari de la joventut i on pocs assumptes espinosos s’havien de tractar: tret de la tortura –un capítol curós, concís i clar-, la resta de passatges d’aquest primer volum són una barreja entre l’anècdota i la història d’algú que, tot i que no ho diu, sap que serà important per Catalunya.

Els dos volums que falten seran, aparentment, més sucosos: els 23 anys de presidència de Pujol, amb els seus altibaixos i la seva successió, dirimiran si es tracten d’unes memòries típiques d’adulació o d’un document interessant d’un polític que es mulla.

S’haurà d’esperar.

_______________________________

El polític català més important?

per David T. Baró

Prat de la Riba dotà el catalanisme d’un corpus teòric i una praxi que convertiren un moviment cultural i de resistència en una opció de govern. Cambó fou un personatge polifacètic que des dels ministeris monàrquics a l’oposició republicana, passant per les altes finances i el mecenatge cultural, influí poderosament i directa en la vida política catalana durant més de quaranta anys. Macià, pel seu carisma i la seva honestedat, esdevingué un líder de masses capaç d’assolir la restauració de l’autogovern. Companys, format en el republicanisme i l’obrerisme, acabà morint per ser President de Catalunya. I, Pujol? Ningú li reconeix, encara, els mèrits dels seus predecessors: ni l’autoritat moral de Prat, ni el carisma de Macià, ni la influència de Cambó, ni el martiri de Companys. Temps al temps, els historiadors de l’avenir ens diran si és veritat que Pujol fou el polític català més important dels darrers segles, tal i com resa la publicitat del seu llibre de memòries.

I és que en Jordi Pujol –de fet, en Manel Cuyàs- s’ha decidit a escriure les seves Memòries. Bé, la primera part: la que arriba fins al 1980, a la formació del seu primer govern. I el llibre no enganya a ningú. És la visió d’en Pujol. Tal i com ell va veure i viure els seus primers cinquanta anys. Només en quedaran decebudes les persones que hi busquin una autoflagel·lació o un passar comptes amb els adversaris polítics. Les memòries són per justificar-se. I els anys fan que els ànims es temperin.

En Pujol divideix les Memòries en quatre parts: la formació, l’activisme de joventut, l’activisme de maduresa i la política de la Transició. En elles es veu la formació de qui fou President de la Generalitat durant gairebé vint-i-quatre anys, les raons que el portaren al compromís polític i les actuacions que se’n derivaren.

La primera part ens explica els antecedents familiars d’en Pujol: el seu sentiment maresmenc, encara que nat a Barcelona, l’origen de la seva fe religiosa, la seva educació alemanya i la carrera de medicina, les experiències familiars de la guerra…

Quan es va casar, l’avi Joan no sabia ni llegir ni escriure. L’àvia Maria n’hi va ensenyar.

Però, a més, ja ens parla de les seves inquietuds de joventut –amb viatge europeu i entrevista amb en Víctor Torres a París-, de les seves lectures i, sobretot dels seus mestres: Triadú, Ainaud de Lasarte, Benet, Galí i Vicens Vives –tots, a la seva manera, catalanistes militants.

I, després, jo políticament i familiarment parlant, sóc nét, fill i nebot de votants i militants d’ERC, i això marca i pesa.

La segona i la tercera part del llibre estan dedicades a l’activisme pre-polític i cobreixen des de principis dels cinquanta fins quasi mitjan setanta. I, entremig, hi ha un fet que diferencia les dues etapes: com a conseqüència de la seva activitat propagandista contra el Règim, en Pujol fou detingut i empresonat prop de tres anys. Al sortir de la presó, l’oposició, en general, i el catalanisme, en particular, havien canviat: en aquells anys hi havia hagut una deriva vers el marxisme que no era compartida per ell.

Un cop havent superat la presó i el confinament i de retorn a Barcelona no esperava grans benvingudes ni homenatges, però tampoc l’hostilitat de molts antics companys.

A partir d’aquell moment, es dedica al que anomena construir infrastructures: potenciar Banca Catalana, crear un banc industrial, participar en la publicació de l’Enciclopèdia Catalana…

I, finalment, la darrera part es dedica a l’activitat política del final del franquisme i l’inici de la Transició. En Pujol ja ha creat la seva eina política –CDC- i aspira a convertir-se en el líder del catalanisme. En aquesta part és on apareixen les valoracions de molts del personatges que protagonitzaren aquells anys: Suàrez, Tarradellas, Reventós… I, també, els avatars electorals: la unió amb la gent d’en Trias Fargas, la mort d’en Pallach i el fiasco del Pacte Democràtic i la coalició amb UDC. Des de l’escombrada de les esquerres, fins a la victòria del catalanisme centrista, totes les eleccions apareixen analitzades per en Pujol.

“Al cap de dos dies em van donar la resposta: passarien a l’oposició. Les derrotes produeixen tensions al si dels partits, i si són inesperades en produeixen moltes més. Passats uns anys, Reventós em va dir: “La teva proposta era bona, però no la podíem acceptar perquè el partit se’ns hauria trencat.”

És la figura d’en Pujol tan excelsa com diuen els pujolistes recalcitrants o tan irrellevant com asseguren els anti-pujolistes furibunds? Probablement, ni una cosa ni l’altra, i serà el temps qui ens dimensionarà la seva figura en la justa mesura. Tanmateix, aquestes Memòries ens permeten copsar les conviccions i contradiccions de qui fou President de Catalunya durant més de dues dècades.

La paraula pujolista s’anava divulgant de mica en mica. Jo, Cuyàs, sóc molt poc pujolista. Conec molt bé Jordi Pujol, sóc qui el coneix millor, i li sé els defectes.

__________
Fotografies que il·lustren l’article de Bernatff.