Bearn o La sala de les nines
De Llorenç Villalonga
Barcelona. Edicions 62, 2002
352 pàgines, 7.95€

Bearn o La sala de les nines és la darrera novel·la de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Ell mateix explica en el pròleg de la primera edició catalana del llibre, feta l’any 1961, que la va escriure en català l’any 1945 però la seva primera edició va ser publicada traduïda al castellà l’any 1956. De seguida van trobar-se estranyes similituds entre Bearn i la novel.la de Tomasso di Lampedussa Il Gatopardo de les quals el mateix Villalonga es defensa aferrissadament en el citat pròleg.

Bearn o la sala de les nines ens mostra la decadència i fi del sistema d’organització social gairebé feudal que encara existia a l’illa de Mallorca, i és de suposar a molts més llocs cap a finals del segle XIX, mitjançant una llarga carta feta pel Joan Mayol, capellà dels dominis de Bearn. Carta en la que demana consell i ajut a un company de seminari per publicar pòstumament les obres del seu mentor i pare il·legítim el senyor don Antonio (Don Toni) de Bearn.

Aquesta missiva ens mostra els diversos aspectes de la vida i obra d’aquest don Toni. Casat amb la seva cosina donya Maria Antonia i morts tots dos ja grans en estranyes circumstancies, les quals no queden en cap moment aclarides; suïcidi, assassinat, descuit fatal?

En Villalonga, per boca d’en mossèn Mayol amb molta delicadesa, subtilitat i fervor cristià ens deixa veure la progressiva decadència i fi d’aquest don Toni, amo i senyor de la seva propietat i del poble i les gents que es troben en ell. No dubta en fuetejar els servents si ell ho considera necessari i en enllitar-se amb les noies del poble quan li ve de gust. Davant de la progressiva decadència econòmica de les seves terres don Toni no lluita o s’acomoda als nous temps per mirar de capgirar aquesta decadència,. Més aviat al contrari, el senyor es tanca en sí mateix, deixa o millor dit, fa deixadesa d’aquests assumptes terrenals en mans del mossèn, que fa mans i mànigues per mantenir a flot la propietat davant d’hipoteques, possibles embargaments i les despeses dels seus senyors.

Despeses tan increïbles com el viatge que fan els tres pocs anys abans de morir-se per rebre la benedicció papal a Roma. I com agafa de camí, no dubten en passar-se una colla de dies a París en hotel de luxe i vivint com el que son: uns senyors d’alta classe. Les idees feudals de don Toni contrasten en ell mateix amb el seu fervor per la il·lustració, pel segle de les llums, per L’Enciclopèdia i pels invents estrafolaris. Una vegada cedeix la seva gran empenta hormonal, que fa que fugi i visqui un temps de disbauxa a París amb la seva neboda la Xima, el senyor dedica cos i ànima a escriure les seves memòries i les seves idees filosòfiques que ja té gairebé enllestides en el moment del seu traspàs.

Els altres personatges queden tota l’estona eclipsats per la figura de don Toni. La seva dona i cosina Maria Antonia d’idees i actituds més simples i beates a la vegada que més feudals i antiquades que les del seu marit. Dona molt devota, de missa i comunió diària que aguanta totes les infidelitats del marit com bona senyora i bona cristiana.

Na Xima és la neboda del senyor que fuig amb ell a París. És una dona de gran bellesa i classe que en la Ciutat de la Llum arriba a ser tota una personalitat del Segon Imperi, i que apareix i desapareix en el decurs de la història, cada vegada més envellida i caiguda en desgràcia i de la que l’autor deixa entreveure que pot ésser qui provoca el tràgic desenllaç.

I per últim el fill il·legítim, fill de les vel·leïtats jovenívoles del senyor i que el cuida, s’encarrega de la seva educació com a seminarista i el fa sacerdot dels seus dominis. El punt de vista d’en Joan Mayol està dividit d’una banda per la lògica preocupació cristiana coma mossèn que pateix per la possible condemnació d’una de les seves ovelles i de l’altre per l’admiració i estima que li produeix la figura del senyor de Bearn com a pare i com a intel·lectual.

I que hi ha de la sala de les nines? Doncs poca cosa. Ens empassem tota l’obra cercant la sala i d’aquesta només surt alguna pinzellada ací i enllà i poca cosa més. Només apareix de debò a l’estrany i una mica incongruent epíleg, del que inclús el propi autor no n’estava gaire content. Sembla ser que en aquesta sala de nines un avantpassat familiar dels Bearn dels temps de Carlos IV es dedicava al transvestisme i d’altres pecats carnals que el van fer morir allà dins. En el temps de don Toni la sala serveix de biblioteca dels texts maçons que a arreplegat el senyor i que son la causa que dos alemanys vulguin comprar el casal. Al final en una mena febre inquisitorial el mossèn crema tots aquests llibres pecaminosos, immorals i gens cristians.

Com a bon clàssic de les nostres lletres, Bearn o la sala de les nines s’ha de saber assaborir. Hem de fruir del seu ritme cadenciós, del molt ben travat punt de vista del mossèn i del bonic mallorquí del Llorenç Villalonga.

“-Els meus escrits, Joan, cón la meva confessió. No tenc por-afegí- Déu es bó.
Record com si fos ara, el to de les seves paraules.
-L’existència de Vossa Mercè ha estat bella, malgrat els seus errors. Demani
contritament perdó…
-Mira –interrompé incorporant-se-, m’acús d’haver tengut enveja d’en Jacob Collera.
Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.”

______________
Fotografia que il·lustra l’article de Frengo.

• autor: Vicenç Nieto