La normalitat de la bogeria
Els bojos a Catalunya 1850-2000
de Sílvia Ventura
Barcelona: Edicions 62, 2008
352 pàgines, 20€
La Sílvia Ventura –advocada des de fa quasi trenta anys i magistrada d’un jutjat de primera instància especialitzat en internaments psiquiàtrics i incapacitacions- ha escrit Els bojos a Catalunya 1850-2000. Reconec que em vaig acostar al llibre per veure si s’hi esmentava un familiar del qual n’havia llegit un llibre escrit fa uns noranta anys –Los enfermos de la mente del Pare Francesc de Barbens. El meu parent no s’hi citava; no obstant això, la lectura ha estat prou interessant per una senzilla raó: malauradament, tots coneixem gent que pateixen o han sofert malalties mentals, des de depressions a demència senil.
La formació de l’autora ens fa veure que tractarà més el vessant jurídic que mèdic de la malaltia. A més, el títol del llibre - Els bojos a Catalunya 1850-2000- ens indica que és un repàs historicista de la situació dels malalts mentals al nostre país. Així, la Sílvia Ventura ens va explicant l’evolució de la consideració que han tingut els bojos els darrers segles: des d’elements perillosos que calia aïllar, fins a malalts que s’ha de guarir. Conseqüentment, els canvis de mentalitat s’han acompanyat d’innovacions terapèutiques i modificacions legals en concordança. Un exemple d’aquests canvis de paradigma ideològics fou l’intent de justificació psiquiàtrica de la victòria feixista a la Guerra Civil: els nacionals eren valents, els rojos eren dèbils mentals i les dones eren unes histèriques i putes disposades a unir-se a qualsevol revolució. Si tenim en compte que molts dels psiquiatres en exercici han estat deixebles dels inspiradors de la psiquiatria nacional, potser deixaran de sorprendre’ns algunes coses.
Obviant els pretèrits excessos ideològics, el que més m’ha cridat l’atenció de Els bojos a Catalunya 1850-2000 és constatar que, de tot el repàs històric que fa el llibre, les èpoques en què s’ha intentat millorar més fermament el tractament dels malalts mentals foren les de la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana. Per tant, del que diu l’autora sembla derivar-se’n que tots els governs catalans des de la Transició no han sabut trobar un model eficient per garantir la nostra salut mental, tant pel que fa a la prevenció, com al guariment. Així mateix, l’autora ens alerta sobre l’abús en el futur pròxim de les teràpies només basades en psicofàrmacs que, alhora que són extremadament cares, només amaguen els símptomes sense resoldre les causes que han dut a la malaltia.
Els bojos a Catalunya 1850-2000 no és un llibre destinat a ser un èxit de vendes. Per això, té encara més mèrit que l’autora s’hagi animat a confegir-lo i l’editorial a publicar-lo. Tanmateix, totes les literatures normals tenen llibres com aquest: manuals de temàtica específica i destinats a un conjunt de lectors molt petit. Així doncs, la bogeria ens acosta a la normalitat.