Dones: treballadores de la paraula
Fa milers d’anys, pràcticament des de l’inici de l’escriptura, que les dones escriuen. La presència real de nombroses escriptores al llarg dels segles no es correspon, però, amb l’espai que se’ls assigna en antologies o volums sobre la història de la literatura.
L’escriptura de les dones s’ha desenvolupat en l’àmbit privat durant segles, en forma de cartes, diaris, quaderns d’apunts o llibres de família. La falta de transmissió d’aquests textos, la dificultat de les escriptores per afirmar-se com a tals i l’actitud contrària a acceptar els productes culturals creats per dones són els motius de la seva escassa repercussió.
En la història de la literatura, les dones sovint apareixen descontextualitzades, presentades com a casos excepcionals, fora dels corrents i moviments literaris. Com afirma Núria Varela “si són els ulls de les dones els que miren la història, aquesta no s’assembla a l’oficial”.
Així doncs, des de les primeres escrivents femenines fins a les col·laboradores d’aquesta modesta pàgina web, durant segles les dones han intentat explicar el seu món –la manera com elles veien el món que les envoltava, normalment força hostil. Aquest fet no és trivial. En un món fet per i per als homes, la visió que en té l’altra meitat de la població és importantíssima. Els homes feien guerres i les explicaven, però eren les dones les que es quedaven fent rutllar la casa, la hisenda o el país. Separades dels marits i dels fills i sense saber si aquells tornarien, havien de fer el cor fort i continuar com si res no passés. I algunes dones ens ho han explicat. La Colometa –l’heroïna creada per Rodoreda- és el reflex de moltes dones catalanes dels anys trenta.
Així, alguns dels noms de la literatura universal són femenins. Molts cops, incòmodes per a l’establishment, com Safo o Simone de Beauvoir. Altres, escriptores d’èxit, com Mary Shelley i J.K. Rowling. A més, les dones s’han atrevit amb tots els gèneres, no només la ficció. Wollstonecraft i Olympe de Gouges ja escrivien texts polítics al segle XVIII i, abans, sor Isabel de Villena i santa Teresa de Jesús es dedicaven a un camp tant masculinitzat com la teologia.
I casa nostra no n’ha estat una excepció. Tots els moments literaris i nacionals estan encarnats en homes: Aribau, Verdaguer, Maragall, Riba, Espriu, Martí i Pol… Tanmateix, ningú pot entendre el nostre imaginari col·lectiu sense mencionar a Caterina Albert –amagada rere el pseudònim de Víctor Català-, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies o les massa joves desaparegudes Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal. Elles, les seves contemporànies i les noves fornades d’escriptores catalanes han estat i són de vital importància per explicar qui som, d’on venim i cap on volem anar.
Les dones han escrit i continuaran escrivint amb un objectiu clar: crear ordre simbòlic, rebel·lar-se contra un món imposat pels homes i deixar d’aparèixer com a muses submises per passar a l’acció. Celebrem-ho!
Autores comentades a Llibròfags:
Amélie Nothomb: Àcid Sulfúric i Diari de l’Oreneta.
Neus Canyelles: L’alè del búfal a l’hivern.
Imma Monsó: Un home de paraula.
Marta Pessarrodona: Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna
Sílvia Soler: 39+1 i 39+1+1. Enamorar-se és fàcil si saps com.
Maria Jaén: Amorrada al piló.
Anna Tortajada i Natza Farré: Per fi, Brasil. Un viatge al país de Lula.
Gemma Lienas: Pornografia i vestits de núvia.
Montserrat Rico: L’abadia profanada.
Lisa Beth: El club eròtic dels dimarts.
Anne-Marie Delacambre: L’Islam de les prohibicions.
Sara Gruen: Aigua per a elefants.
Helene Hanff: 84 Charing Cross Road.
Assumpta Montellà: El setè camió.
Alice Kuipers: La vida a la porta de la nevera.
Rosa-Maria Torrent: Mal negoci.
Llibres sobre dones comentats a Llibròfags:
Dones contra Franco, de Jordi Creus.
Maria Callas, “He viscut d’art, he viscut d’amor”, de David Lelait.
Especial: Un any sense Anna Politkóvskaia.