Rant. La vida d’un assassí en sèrie
de Chuck Palahniuk
Traducció d’Anna Camps i Jordi Cussà
Barcelona: Empúries, 2007
308 pàgines, 19’90€

La crònica dels desenganyats

per David T. Baró

Si hi ha un autor actual que entronqui amb la Generació Perduda o amb la Beat, aquest és en Palahniuk. De la mateixa manera que les criatures de Hemingway o Dos Passos, els personatges d’aquest autor s’adonen que viuen en un món imperfecte i injust. Tanmateix, la seva reacció és més similar a la que tenien les creacions de Burroughs i Kerouac: una cursa implacable cap a l’autodestrucció.

A Rant –subtitulat La vida d’un assassí en sèrie- hi trobem exposada la biografia d’en Buster Casey, un jove que arribant a la ciutat per viure al límit es converteix en la màquina de matar més mortífera.

Chuck Palahniuk ha escrit la seva darrera novel·la com el relat oral de diverses persones que van conèixer al jove Casey. Així, els diversos col·laboradors que apareixen al llibre desgranen la vida del protagonista, afegint-hi les seves impressions i, molts cops, contradient-se uns als altres. El resultat és una història interessant però que no aconsegueix atrapar el lector fins ben entrat el llibre; per exemple, la història de l’Angelet de les Dents, tot i que essencial, es llegeix com una barreja de cursileria i conte per a nens.

Rant no és un llibre per a amants de les pel·lícules gore. L’autor juga a enganyar-nos amb el títol. Hi ha morts. Molts. Però el llibre no tracta sobre els morts de debò, sinó que esdevé una metàfora de la mort en vida que es dóna tan sovint: l’aparició de guetos, les lleis contra les llibertats individuals i col·lectives, la vida encotillada per les normes socials i morals… Palahniuk no és optimista –ho pot certificar qualsevol que hagi llegit el seu Club de lluita. Els joves que apareixen als seus llibres combaten la frustració a través de rituals comunitaris violents que els permetin sentir-se vius.

Rant. La vida d’un assassí en sèrie és una novel·la sobre els perdedors, aquells que tots volem apartar del nostre costat, aquells que no tenen el poder al seu costat. En definitiva, és una esbojarrada lluita contrarellotge per assolir la immortalitat.

“Primer, el que has de fer és escapar-te de les reixes d’un manicomi.
Després, afegeix, has de fer autoestop a través del país, sense dur res més que botes de plàstic i un tros de bata de paper que s’obre pel darrere. Has d’arribar just un pèl massa tard per evitar que un agressor de criatures reincident violi la teva dona. I la teva mare. Quan t’has lliurat de les seqüeles d’aquesta violació, has d’educar un fill que tingui una col·lecció de dents velles de persones grans prou extensa per omplir un tren. Quan acaba l’institut, el teu marrec excèntric s’escapa de casa. Entra en una secta que només viu de nit. Esclafa el cotxe, mig centenar de vegades, i s’enganxa a una mena de prostituta, com si diguéssim, però no ben bé.
Al mateix temps, s’escau que el marrec encén l’espurna d’una plaga que matarà milers de persones, tanta gent que l’afer provoca que s’apliqui la llei marcial i amenaça de derrocar els líders mundials. I, finalment, el teu fill acaba morint en un infern grandiós, roent, mentre tothom sense excepció s’ho mira al televisor”

_______________________________

Viure de broma

per Albert Forns

La irrupció de l’integrisme islàmic a la vida comuntària dels EUA no ha estat bona per Chuck Palahniuk. A l’escriptor nordamericà, convertit en la penúltima vedette de la literatura iconoclasta, l’etern nou Easton Ellis o Don Delillo de la dècada que representa, l’arribada de la war on terror en versió “les torres bessones s’esfondren” li va tallar una carrera d’horror in crescendo, de literatura de l’apocalipsi a l’americana, en versió mirar la CNN a la banyera cruspint-se un menú supersize.

Aquella matí de setembre en què Bin Laden reclamava els seus cinc minuts de glòria, Palahniuk va veure com la profecia amb què finalitzava el Club de la lluita es feia realitat, i mesos després, eixugades les llàgrimes i començats els atacs selectius, l’escriptor més gamberro del moment va veure’s obligat a moderar el seu discurs, a aturar les bromes, obligat a reorientar el seu terrorisme líric cap a la transgressió de fireta.

Enrere quedava la literatura antisistema, les sectes destructives o les tendres aproximacions a les desviacions sexuals, i començava una època de moderació, de relats picants després del sexe explícit, d’erotisme esteticista després de la crua pornografia.

És en aquest context, i després d’un recull de relats de terror i d’un altre aplec d’articles periodístics, que cal situar Rant, la vida del jove Rant Casey, un relat construït a partir de les opinions dels que el van conèixer. En la línia dels seus personatges outsiders, aquest Rant és potser el més desdibuixat de tots, o potser el més superficial, ja que la manca d’una primera persona, ni que sigui simbòlica o autoral, no permet arribar a empatitzar amb Rant Casey i, com en d’altres personatges de Palahniuk, convertir-lo en un inadaptat de referència de per vida.

En la seva enèsima actualització de les tesis hippioses -”un altre món és possible” en versió “rebentem-ho tot”- Palahniuk torna a retratar-nos personatges que viuen al marge de la societat, neodéus que troben la seva significació a les clavegueres del sistema, en aquest cas en caceres a mort dins d’automòbils destartalats, mentre la resta, els que vivim de broma, ens ho mirem des del cotxe, com afectats badocs. La trama sci-fi final, absolutament innecessària, serveix per desviar l’atenció d’un lector àvid de més violència -la moderació que deiem abans- i basteix, això si, un seguit de reflexions sobre l’existència i l’eternitat que, com sempre, són fruit de l’incansable treball d’investigació entre nerds que tant agrada a Palahniuk. En aquest cas, fanàtics dels salts espaitemporals.

Nou Palahniuk: mateixa recepta, però amb menys mala bava i un regust descafeinat que decebrà als habituals. Malauradament podran dormir tranquils.

_______________________________

El Palahniuk integrat

per Enric Borràs Abelló

Chuck palahniuk és un mestre de la violència literària. Ho ha demostrat sobradament a llibres com Asfíxia, Club de lluita i Cançó de bressol. L’estil clar, directe, despullat d’eufemismes i d’escrúpols morals desembolica, gairebé sempre, un missatge antisistema de crítica social. Els seus personatges, estrambòtiques anomalies que només encaixen a les esquerdes del sistema, són capaços de fer-les créixer i esclatar, de mostrar un món fantàstic, un espai de fuga de la realitat que, fet i fet, és encara més violenta que els llibres de Palahniuk.

La fórmula comuna de la majoria dels llibres de l’autor però, ja es va esgotar a Fantasmas, on exagerava tant que la desgastava. I Rant. La vida d’un assassí en sèrie, és un altre recull d’exageracions i d’històries massa inversemblants. La forma s’exagera i es perd el fons, és el Palahniuk menys antisistema, el Palahniuk integrat. Els lectors àvids de l’autor hi retrobaran el seu Palahniuk de sempre, en més bona forma que no amb Fantasmas, però quan arribin a l’última pàgina els quedarà un regust agredolç i una sensació de buidor. Pel que fa als no-iniciats, us puc dir que és millor que comenceu amb Cançó de bressol o amb Asfíxia.

Rant intenta ser un puzzle, una biografia oral transcrita literalment feta per diverses veus properes al protagonista, Buster Casey. Però no funciona: les veus s’assemblen massa entre si, totes tenen la marca dels narradors de Palahniuk. El llenguatge, la manera de parlar, les expressions, la ràbia, les frustracions… les moltes veus de Rant són una sola veu que intenta disfressar-se tenyint-se els cabells. L’estructura de relat oral, a més, fa que el principi sigui confús i que el lector trigui més que de costum a orientar-se prou per quedar-se enganxat al llibre.

Palahniuk torna a deixar anar una pila inacabable de coneixements peculiars, estranys i sovint inútils que a vegades són falsos, originaris de llegendes urbanes sense fonament, i d’altres producte d’una recerca conscienciosa. Torna a fer anàlisis antropològics de societats paral·leles a la normalitat, de grups que es mouen per les escletxes del sistema fins que són capaços de sortir-ne, ni que sigui anihilant-se. I sobretot, tornen la violència i el sexe. Però les exageracions, el sexe més brut i explícit que mai, els centenars de morts i el flirteig amb la ciència ficció només amaguen la buidor: Palahniuk perd missatge, es fuga en la fantasia i relaxa l’atac directe a la societat que l’envolta. En aquest llibre-fuga Palahniuk fa una passa més del bàndol dels apocalíptics al dels integrats.

“Abans jo sempre em feia la pedicura a l’estil francès, quan encara tenia deu dits als peus. Avui, si em tragués les sabates en un saló de bellesa, la noia que fa les ungles s’escaparia corrent”

____________________
Fotografies que il·lustren l’article de PinkBEAT, Ollie-G, Sheeshoo i John Clark.