Sempre torna
Diari de l’Oreneta
Amélie Nothomb
Barcelona: Empúries, 2008
93 pàgines,12 €
Els camins que poden fer reeixir els sentits d’un insensible són inescrutables. El seu cos es despertarà un dia inert i ja no notarà el gust del pollastre ni s’immutarà per la mort d’un infant. Ni tan sols l’afectaria haver-la provocat ell mateix.
La prolífica Amélie Nothomb apareix de nou a les llibreries amb Diari de l’Oreneta, ampliant així el seu recull d’obres inquietants, seguint la línia de l’anterior novel·la, Àcid sulfúric, suposadament crítica amb la societat actual a través treure a la llum les petites contradiccions quotidianes.
Diari de l’Oreneta parla d’un home d’identitat intercanviable, addicte a Radiohead, que arriba a un punt de no retorn. Ens descriu el món interior d’un insensible que pot decidir provar coses noves en busca d’emocions i acabar, sense saber com, embolicat amb la màfia russa. Un exemple dels centenars d’autòmats que omplen els carrers de les nostres ciutats sense emocions ni rumb.
El fil argumental és tan simple que l’obra en sí sembla el primer esbós d’un projecte que podria haver estat més agosarat. És per això que de la novel·la en destaca la seva puresa: l’absència de grans teixits ornamentals la fa, segurament, més colpidora. Diari de l’Oreneta és, sobretot, una novel·la rica en contrastos fins al punt d’arribar a transmetre intensitats i registres diferents que la divideixen en dues parts. Una primera part on l’absència d’emocions, la neutralitat dels sentits, és protagonista seguida de la seva antítesi: una segona part on els sentiments ho inunden tot.
Diari de l’Oreneta: amb sentiments o sense vivim sempre a la deriva.
“No hi ha llibertat més gran que la breu amnèsia del despertar. Ets un nadó que ja té ús de paraula. Ets capaç de posar nom al descobriment innominat del naixement: és la propulsió cap al terror de la vida. […] Estàs tranquil i decebut: o sigui que sóc això, o sigui que només sóc això.”