La Falsa Pista
d’Henning Mankell
Traducció: Meritxell Salvany
Barcelona: Tusquets Editores, 2001
346 pàgines, 15€

En qualsevol novel·la no és fàcil mantenir la tensió de principi a fi. I en una novel·la policíaca en la que saps qui és l’assassí des de la primera pàgina encara és més difícil. En Heinning Mankell ho aconsegueix en tota la sèrie protagonitzada pel seu inspector Kurt Wallander.

Des de bon començament ja sabem qui és l’assassí, perquè comet els crims ens podem arribar a imaginar les seves futures víctimes i els seus lectors habituals també sabem que l’inspector l’enxamparà, però tot i així son llibres que enganxen i es llegeixen amb moltes ganes.

El senyor Mankell és suec i evidentment l’acció la situa a una petita ciutat imaginària del sud de Suècia, a Ystad, que es roba a la regió d’Escània (com els camions) a prop de Dinamarca i Letònia. Un altre “originalitat” és mostrar-nos com és i com a evolucionat la societat sueca en les darreres dècades. Aprofitant el creixent desencís de l’inspector en Mankell ens presenta, amb una por latent per part dels personatges de les seves novel.les, la progressiva decadència del mític estat del benestar suec.

A mida que passen els anys (i els llibres) l’inspector va trobant-se amb tot un catàleg nou de morts i assassinats. Amb la incomprensió dels seus caps per una banda i de la ciutadania per una altra, les situacions marxen de les mans de la policia, els crims són cada vegada més cruels i més incomprensibles. Al llarg de la sèrie i al mig de l’oasi suec en Wallander investiga crims per raons xenòfobes, polítiques, d’espionatge, d’altes finances, de terrorisme internacional, de tràfic de noies, per venjança… i això també el fa viatjar. El senyor Mankell ens l’ha enviat a Sudàfrica, Itàlia, Letònia…

L’inspector també és persona i així el mostra l’autor. Wallander està passat de pes, menja horrorosament, dorm pitjor. Està separat d’una dona que suposem va dir “o els crims o jo”. Té una filla a la que estima molt però que no l’entén gaire i que quan al final, per ara, de la sèrie diu que vol ser polí encara l’entén menys. Té un pare pintor de quadres que tampoc no a acceptat mai que sigui policia amb el que té sonores baralles (dialèctiques). Té una vida sentimental difícil, la seva núvia, Baiba és letona i viu a Riga i a més a més és vídua d’un altre poli que el Kurt va conèixer en una missió a Letònia, per això les seves principals relacions personals són amb els companys de feina, amb els que té força bona sintonia. Com a policia odia les armes, mai porta la pistola a sobre i utilitza mètodes molt deductius barrejats amb una mica d’inspiració i molt treball.

Evidentment tots els esforços de l’autor han anat cap l’inspector. Mankell a construït un personatge molt ben perfilat. L’ha dotat d’una personalitat complexa amb blancs, negres i molts grisos que ens fa gaudir d’una novel·la policíaca que va mes enllà de l’assassí i la seva captura. La resta de personatges evidentment no estan tan treballats i a vegades resulten una mica plans o estereotipats, però en línies generals són prou consistents. Els policies Martisson, Nyberg, Svedberg, Ann Britt Hoglund, el fiscal Per Akson , el seu cap Bjork i sobretot el desaparegut Rydberg que va ésser company seu, mestre i amic al qui demanà o millor dit voldria demanar consell son aquests personatges que surten a tota la sèrie.

A La falsa pista tenim un adolescent trastornat per la violència del seu pare i guiat per l’esperit de l’indi Jerònim, assassina i arranca la cabellera dels que van ser clients de la seva germana gran quan aquesta es dedicava a la prostitució de luxe i del seu pare, perquè vés a saber que li feia a la pobra noia. Ara la germana està internada en un psiquiàtric sumida en una profunda depressió. El germà creu que aquest ritu d’arrancar cabelleres d’enemics i enterrar-les a prop d’on és la malalta, la curarà de la seva malaltia. La falta de connexió entre les víctimes farà anar de corcoll al Wallander i els seus companys.

Segueixen “falses pistes” i els costa déu i ajuts trobar a l’assassí ja fins i tot el subconscient del mateix Wallander nega la possibilitat de què el noi sigui el criminal. El terrible suïcidi d’una noia del Carib aparentment sense connexió amb els assassinats de les cabelleres planeja durant tota la novel·la i acaba tancant el cercle per agafar al noi. Els problemes amb la núvia, la preocupació per la filla i el progressiu envelliment del pare i les dubtes sobre que ha de fer un policia a la Suècia d’avui son els elements personals que arrodoneixen i fan més creïble tota la història.

“Wallander va preguntar reiteradament com podia ser que persones joves, a penes nens, poguessin cometre crueltats d’aquella mena…/…Per Wallander, en canvi, la culpa de tot la tenien l’entorn, l’absurditat del mon i tot aquell procés de deformació del qual ningú no es podia escapar…/… Que la societat sueca trontollés i s’enfonsés tampoc no era res que es pogués interpretar con el motiu de l’existència de persones com Stefan Fredman”

Imatge que il·lustra l’article de Barberenc.

• autor: Vicenç Nieto