De fems i de marbres. Trilogia
De Francesc Serés
Quaderns Crema, 2003. Barcelona
527 pàgines, 24€

Com si d’una qüestió de filosofia teològica es tractés, hom es podria preguntar per què els tres primers llibres escrits per l’escriptor de La Franja s’han agrupat en un de sol anomenat De fems i de marbres. Aquest símil teològic, em serveix per qüestionar (ep! tant sols és una opinió personal) que les obres, pel·lícules, etc. s’agrupin en trilogies, tetralogies i d’altres –logies que fan pensar més en estratègies comercials que en recursos artístics. Perquè…a qui li importa el fet que d’aquest conjunt de relats, cròniques, reflexions i experiències narrades mitjançant una bellíssima prosa poètica s’hagin agrupat en un sol volum? Per a mi, De fems i de marbres pot ser una obra separada en tres parts o tres obres agrupades en un sol volum, tant se val. El més important és que l’autor de La matèria primera m’ha tornat a delectar al llarg de les 527 pàgines que conformen aquest llibre.

La primera part, Els ventres de la terra, ens mostra diferents passatges de la vida de l’ésser humà, i en el primer relat, Incipit, hi trobem els primers records en base a unes polaroids, alhora que se’ns interpel·la què hi ha abans d’aquestes fotografies, abans de l’existència mateixa de cada persona.

“La resposta en forma de fotografia diu que no ets enlloc, que abans del ventre inflat ningú no sap on ets, com si dins d’ell un flaix et trobés sobtadament, de la mateixa manera que ho fa en el garatge de casa, fosc…”

“Incipit”. Els ventres de la terra

D’altra banda, cada relat s’inicia amb un títol acompanyat d’un verb en infinitiu, com si Serés mateix ens volgués destapar l’essència real de cadascuna de les narracions, al mateix temps que ens marca una idea que és la que engloba el text.

L’arbre sense tronc, següent títol de la trilogia, es subdivideix en Presentació, Nus i Desenllaç. Aquests apartats, els conformen diverses històries, les quals, a diferència de l’anonimat de Els ventres de la terra, posen un nom al protagonista, Assís, i expliquen de forma fragmentada però preciosa les parts vitals de la seva existència. Assís, ens narra (sovint amb una prosa assossegada i plena de melangia) la seva vida i les reflexions associades a les vivències, unes reflexions que fan referència a l’escola, la universitat, o el sol fet de viure a la ciutat.

“L’escola és una bena als ulls, fosca com la pissarra que dibuixa les lletres rodones que mai no has sabut reproduir prou fidelment, maldestre. Les lletres no poden anar per on volen, però les lletres van per on volen malgrat tot, encara que la mestra t’engrapi la mà ben fort, enutjada, prement-te els dits contra el llapis i et dugui ferm el pols dins de l’enreixat que hi ha imprès en el paper barat i fibrós de la cartilla.”

“De quan dúiem bena als ulls”. L’arbre sense tronc

Per acabar, Una llengua de plom ens narra la història de La Vall, l’autèntica protagonista de l’última part del llibre. Un compte enrera en el temps, un camí recorregut a base d’anys des de les ferides obertes de la contemporaneïtat fins a l’essència de la mateixa naturalesa. La Gran Vall, és un ecosistema que ho comprèn tot: camins, bardisses, arbres, bèsties, dones i homes amb els seus temors i esperances… i és en aquesta última part de la trilogia on la prosa poètica del de Saidí sobresurt per sobre de les seves històries i aconsegueix fer-nos sentir, formar part d’aquest context que alhora n’és el tema principal i la raó de ser en un final de trilogia que, com tot text poètic, es gaudirà molt més si es llegeix a poc a poc, amb el sentiment que es mereix en conjunt aquesta gran obra.

“I la terra romandrà. Perquè vindran més guerres que no ens faran més savis, i la immundícia arribarà fins aquí com una premonició podrida, vindrà per tufejar la noblesa d’aquest terreny que ens vol esclaus i lliures ensems en el destí d’una necessitat voluntària que ens diu que la terra és només la terra, sense cap altra moral que la que ens dóna aquest néixer vegetal de les plantes, cap soroll no vol. I al final tot quedarà quiet, tot quedarà perfecte”

“I”. Una llengua de plom

• autor: Jordi Fàbregas