Margherita Dolcevita
d’Stefano Benni
Traducció: Anna Torcal Garcia i Salvador Company
Palma: Editorial Moll, 2006
346 pàgines, 15 €

Encara que sigui poc conegut al nostre país, el senyor Stefano Benni és una celebritat a Itàlia. Benni és un autor de culte, molt conegut pels seus articles al “Il Manifesto” i per les seves novel·les, poemaris i obres teatrals.

Margherita Dolcevita no és de les seves obres més famoses però en ella continua amb l’estil que el caracteritza, una mescla d’humor, filosofia d’esquerres i un xic de ciència ficció. Margherita Dolcevita és una mena de faula o conte on l’autor ens presenta una família suburbial de classe mitjana-baixa, una mica esbojarrada i que hi viu una mica a l’antiga, davant del canvi que suposa l’arribada d’uns nous veïns, els Del Bene, super-rics, super-fashions, super-moderns… Tot vist des de l’òptica de la pubilla de la família, la Margherita.

Amb molta “fina ironia” i força mala llet el senyor Benni ens mostra com quasi cada membre de la família de la Margherita té el seu reflex en la família dels nouvinguts i com es van modificant els “antics” sota l’influencia dels “nous”.

El pare, Faust, és pensionista i té unes manetes que ho arreglen tot, especialment bicicletes, i al davant té el senyor Frido Del Bene que és un tauró dels negocis. La mare, Emma, dona de la seva casa i devoradora de la telenovel·la “Eternal Love” contra la senyora Lenora que està a l’última en moda, decoració, cuina, saber estar… El setciències del seu germà Ermini s’emmiralla en el malaltís i força estrany Angelo. El seu estimat gos petaner Becaina se la veurà amb la bestia del Carreu i ella mateixa amb els seus quilets de més, la seva petita malaltia coronaria i els seus desenganys amorosos té al davant a la bellíssima, finíssima i moderníssima Labella.

Jo amb el vestit negre que tothom diu que m’aprima almenys un quilo, però aleshores hauria de posar-me’n vuit un a sobre de l’altre.

La Margarita té un parell de parents més, l’avi que viu a les golfes i balla cada nit el tango amb l’esperit d’una ex-núvia i el germà gran, hooligan de l’equip pobre de la ciutat, força animalot.

Poc a poc i no se sap amb quina finalitat els nouvinguts es van apoderant de l’esperit de la família i van canviant la seva forma d’ésser , exceptuant clar estar la nostra heroïna. El pare vol ser home de negocis i es comença a tenyir els cabells, la mare deixa de ser ama de casa, el germà gran s’enamora perdudament de la Labella i fins i tot canvia d’equip de futbol. Al setciències el compren amb videojocs i els que es resisteix com l’avi pateix un accident. Només es resisteix la Margherita, però amb el menyspreu i la rancúnia de la resta de la família.

Els Del Bene també intervenen al barri, gràcies a ells s’expulsen als gitanos del barri, al darrer pagès de la zona i es destrossen camps per estar plens d’insectes i animalons. Fins i tot corre la brama pel barri que a la resta de la ciutat corren mes famílies fent més o menys el mateix.

Evidentment l’autor, des de la ironia i amb molt sentit de l’humor, ens mostra les seves simpaties per una manera d’ésser i de viure totalment contrària als valors actuals on compta el que tens, no el que ets. Amb la millor arma que és el riure ens presenta una família alienada i insofrible, que a perdut tota la seva gràcia i tots els seus valors darrera de la necessitat absurda de progressar o de tenir més coses materials. Al final el llibre es posa seriós, acaba d’una manera un xic estranya, surrealista fins i tot, amb una destrucció que ens deixa un mal gust de boca i unes frases esfereïdores:

Pots creure que aquells anys van ser només difícils, o bé que van ser els pitjors anys de la història del món. Durant els quals el món va envellir de cop. I va prendre de la vellesa l’egoisme i la desesperació, no la saviesa i la generositat.

__________
Fotografia que il·lustra l’article de Yon Pol.

• autor: Vicenç Nieto