Els darrers dies de la Catalunya republicana
d’Antoni Rovira i Virgili
Barcelona: Proa memòria, 1999
206 pàgines, 14,90 €

1939, la guerra està arribant al seu fi, els franquistes ja són a Catalunya i gran part de la població catalana -dubitativa, trasbalsada i desesperada per la gana i la por- camina cap al nord buscant passar la línia, buscant l’exili. Aquest és el context de Els darrers dies de la Catalunya republicana. Un context difícil en el qual hi trobem multitud d’exilis possibles. Dels quals el llibre n’explica un de molt concret: la narració en primera persona del viatge d’Antoni Rovira i Virgili, polític i periodista català. Una visió particular de l’exili des d’una posició privilegiada, com a conseqüència del seu càrrec de diputat i vicepresident del Parlament, que contrasta amb la que podem trobar en d’altres llibres com Els vençuts de Xavier Benguerel.

Antoni Rovira i Virgili va ser, com hem apuntat, periodista i polític. Militava a Esquerra Republicana de Catalunya i va ser diputat i vicepresident del parlament català, tot i que va haver d’esdevenir-ne president a l’exili, a causa de l’assassinat del President Companys i la conseqüent substitució per part de Josep Irla. Com a periodista va col·laborar a multitud de publicacions com La Veu de Catalunya, La nació, La Humanitat, La Publicitat o El Poble català, entre d’altres. Arribats els franquistes a la Catalunya republicana, va haver d’exiliar-se. El text, doncs, ens explica el recorregut de fugida, que va ser redactat al llarg del propi viatge a través de notes que l’autor anava prenent i que, posteriorment, a França, va posar en ordre. Uns mesos després, en va fer una nova repassada i el va acabar definitivament. Així, doncs, el llibre es va publicar a Buenos Aires el 1940 a càrrec de la Revista de Catalunya, que va fundar i dirigir el mateix Virgili.

El llibre retrata amb precisió el sentiment de dol tant de la marxa forçosa de la pròpia terra com de la derrota d’una guerra entre germans. Hi trobem crítiques polítiques, retrats socials i sociològics i descripcions psicològiques. L’observació, per tant, n’és un dels elements destacats, a través de la qual Rovira i Virgili ens mostra la fotografia dels ambients que li van tocar viure en aquella fugida cap endavant.

Un altre dels elements positius d’aquestes memòries d’exili són la narració d’episodis destacats de la història de Catalunya, que permeten al lector entendre millor algunes “casualitats” i conèixer més profundament etapes de la pròpia història. Hi trobem, per exemple, la batalla de Montjuïc que els catalans i els francesos van guanyar als espanyols el 26 de gener de 1641, justament el mateix dia que 300 anys més tard els franquistes van entrar a Barcelona. Fet que posa de manifest que ells sí que sabien història.

Tota la narració aconsegueix mantenir un bon ritme, ja que s’ometen gran part dels detalls, incloent només aquells que donen més forma al discurs del relat. Ara bé, en molts moments Catalunya passa per davant de les persones, quelcom que pot provocar un xoc en alguns lectors. Cal tenir en compte, doncs, el gran sentiment catalanista de l’autor que s’evidencia en aquest tipus de manifestacions patriòtiques. N’és un exemple, el fragment següent:

Sento una opressió al pit. És una angoixa subtil i profunda; és l’angoixa de la pàtria, angor patriae. He deixat de pensar en el meu cas individual i familiar, en els vaixells de la costa, en els avions del cel, i penso insistentment en Catalunya, en la seva tràgica situació, en les seves negres perspectives, en el fat advers que tan sovint torça i trenca la seva història.
Les pitjors amenaces que damunt de Catalunya pesaven, cada vegada més precises i feixugues, comencen a ésser una realitat dramàtica. La meitat del territori del vell Principat és ja perduda. Els franquistes són, com qui diu, a les portes de Barcelona. […] Vivim un moment crucial de la història de Catalunya. […] Es clou tot un període de catalanisme. […] I tornem a un període –potser molt llarg, potser molt curt- d’accentuat unitarisme espanyol, segurament el de més accentuat unitarisme que mai hi hagi hagut en la vida del nostre poble. Catalunya és una nació d’història trencada i dolorosa.

Així, doncs, ens trobem davant d’un relat que vol ser, com el mateix autor escriu a les notes preliminars, “una contribució personal a la història i a la psicologia de l’èxode” i ho aconsegueix. És un llibre, doncs, molt recomanat per aquella gent interessada en conèixer l’exili català, tot i que no pot ser l’única lectura al voltant d’aquesta temàtica, ja que narra i configura només un dels exilis catalans, el dels polítics i intel·lectuals.

• autor: Jordi Vera