Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury
de Quim Monzó
Barcelona: Quaderns Crema, 1980
144 pàgines, 8€
M’agrada el gènere del conte curt perquè obliga l’escriptor a oferir molt en molt poc espai. En unes poques pàgines ens han de presentar un personatge nou i fer-nos sentir alguna cosa per ell (ja sigui amor, odi, o una indiferència prou profunda com per que l’experiència valgui la pena), ens han d’introduir en un context i en un conflicte, ens han de donar prou tensió per que ens enganxem a la història, ens ha de produir emocions intenses i ens ha de donar una resolució convincent, que no ens deixi amb ganes de més. Com una muntanya russa, curta i intensa.
La prova de que Quim Monzó no tan sols domina, sinó que és un mestre del conte curt, és que cada una de les històries d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury produeix aquesta sensació. I és força fantàstic baixar a la teva parada de ferrocarril a les nou del matí i haver passat ja per quatre muntanyes russes diferents. Només per començar el dia.
És difícil fer una valoració global de les històries, perquè totes són molt diferents, sobretot formalment, i hi ha poques coses més que les englobin a totes a part de les dues cobertes. Quim Monzó no es talla a l’hora de presentar arguments, personatges, punts de vista, estils narratius i registres lèxics diferents, cosa que dóna riquesa al recull, però també representa un esforç extra per al lector, que ha d’esborrar el darrer conte de la memòria (i això no resulta gens fàcil amb aquestes històries) abans de començar-ne un altre de nou. L’únic fil conductor de tota l’obra és un caire contemporani i transgressor que vol atrevir-se amb tot, que es mou entre el realisme més cru i despullat i un surrealisme inquietant. S’ha de destacar l’enorme registre de sensacions que ofereix l’obra, que s’aprofita de la descripció d’un món totalment actual i realista, molt proper al lector, per ajudar-lo a que s’identifiqui amb uns arguments i uns personatges molt exagerats, que rocen la bogeria.
Entre les històries hi trobem un assassí, un suïcida, un depravat sexual, un terrorista reprimit, una víctima d’assajament sexual telefònic, uns fantasmes atrapats en una sala de cinema, un nen que viu la violència de gènere… i sempre ens semblen éssers d’una altra galàxia, però vistos de lluny semblen persones tant normals com qualsevol altre.
En tot el conjunt hi ha un element macabre que li dóna el toc final i ens ensenya els sentiments humans una mica més despullats del que els acostumem a veure. Tot plegat, m’ha deixat pensant si el senyor Monzó m’estava explicant històries inventades sobre uns psicòpates continguts o si hem sigut persones com jo, el meu veí de dalt i la iaia que seia al meu costat al metro aquest matí qui l’hem inspirat per escriure aquesta cosa tan estranya i tant propera a la vegada.
Per la tarda, mentre mirava la tele, vaig aconseguir formular-ho de forma coherent. I (com si confiés en que el fet d’escoltar-ho en paraules, clares i rotundes, m’hagués d’espantar i, per conseqüent, desdiure-me’n) ho vaig repetir en veu alta:
- He de matar algú.
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury és un dels primers llibres d’en Monzó que vaig llegir juntament amb l’Illa de Maians i Uff, va dir ell i em van impactar molt, tant que ja no vaig deixar de llegir-lo i rellegir-lo fins a l’actualitat. Amb el temps m’he adonat que les seves històries em van ajudar a créixer.
És el gran mestre català dels contes i relats curts, l’admiro i espero que ens segueixi delectant amb la seva narrativa profunda, espinosa i divertida.