Converses amb Xavier Sala i Martín
de Jordi Graupera
Barcelona: Edicions Dau, 2007
197 pàgines, 19€

Ens agradi o no el seu discurs i les seves americanes, Xavier Sala i Martín és una d’aquelles personalitats mundials que posicionen Catalunya al mapa: és el 16è economista més citat per la comunitat acadèmica internacional i una autoritat mundial en creixement econòmic que, per haver nascut a Cabrera de Mar, manté encara uns vincles amb Catalunya (el Barça, la Pompeu Fabra o els seus articles a La Vanguardia, per exemple) que valen el seu pes en or.

Per tal d’acostar-nos una mica més al personatge, Jordi Graupera realitza un intens treball de buidatge de les hores i hores de converses arran d’una sèrie d’entrevistes, i el resultat és aquest volum, que vol recollir el “Què pensa Sala i Martín” -sí, exactament com als volums de Dèria.

Però més enllà d’explicar-nos el seu liberalisme, parlar del Barça, el canvi climàtic o el futur de l’Àfrica, més enllà del “Què pensa”, el llibre impressiona pel “com pensa” Xavier Sala i Martín. Converses amb Xavier Sala i Martín és un compendi excel·lent per entendre aquest reflexionar científic, aquesta aproximació absolutament empírica i desproveïda de prejudicis que practica davant totes les problemàtiques que afronta, ja siguin en la recerca acadèmica o en el dia a dia de català i culé vivint a Nova York.

Més enllà de l’anècdota curiosa -sí, al llibre hi trobareu quantes americanes té- el text s’estructura en vuit capítols que repassen, amb exhaustivitat i paciència, la vida de l’economista català més cèlebre de la història. La seva arribada a Harvard i el salt brutal que suposa respecte als mètodes de la Universitat Autònoma inicia el llibre, en un capítol que hauria de fer reflexionar a molts degans del Principat, i el segueix una interessant conversa sobre el seu estiu al capdavant del Futbol Club Barcelona. El futur de l’Àfrica i el present de Catalunya també mereixen els seus capítols, i com a bon periodista Graupera interroga Sala i Martín sobre la política catalana i el circ de l’Estatut. És en aquest camp on l’economista es mostra més caut en les seves reflexions, si bé no s’està d’explicar, amb pèls i senyals, l’accidentada entrevista amb Montilla que va acabar amb aquell “ets un sectariu” que va fer la volta al món. I per descomptat, al llibre s’hi parla d’economia, de l’evolució en la recerca de Sala i Martín i els resultats de les seves investigacions, a més de reflexionar sobre el “neoliberalisme” amb la seva argumentació letal.

Converses amb Xavier Sala i Martín conté, com és evident, centenars de reflexions lúcides i contundents sobre mil i un problemes de la societat contemporània, i només us cal llegir-lo per conèixer el què opina l’economista sobre els cooperants a l’Àfrica o la independència de Catalunya. Però tot això em sembla secundari, ja que podeu trobar les seves argumentacions als genials articles que Sala i Martín publica cada dia 17 -supersticions- a La Vanguardia. Més encara, si us interessen les seves reflexions, podeu passar per la web de l’economista, una plana “freak” de nassos -com no podria ser d’una altra manera- on Sala i Martín hi té penjats tots els articles i treballs que ha anat publicant des de l’any 1999.

El que de veritat m’agradaria destacar d’aquestes Converses és l’esperit que flota entre les pàgines, l’actitud vital que es respira en aquest centenar llarg de pàgines. La de Sala i Martín és una actitud de recerca constant, de repte etern i sistemàtic, recerca i documentació, aquest esperit quasi detectivesc que poseeix a l’economista i embriaga al lector. Només d’aquesta manera, a través d’aquesta manera de viure s’enten com algú pot haver arribat on és actualment Sala i Martín.

Així les reflexions de l’economista aniran molt més enllà de qualsevol conversa de bar, molt més enllà del que van els nostres tertulians i totòlegs de capçalera, mestres dels llocs comuns i els tòpics periodístics suats, discursos que fugen de l’opinió personal o de la moral imperant. Sala i Martín fuig d’això, i a la pregunta “això és moral?” respon “no ho sé, pregunta-li al bisbe” o a “això és legal?” respon amb contundència “no ho sé, no sóc jurista”.

En un món de ganduleria intel·lectual, submergits en el totalitarisme de la mediocritat, estimula trobar algú que encara es dedica a pensar.

• autor: Albert Forns