Casa de Misericòrdia
de Joan Margarit
Barcelona: Edicions Proa, 2007
95 pàgines, 12 €

Les cases de Misericòrdia, molt presents en la postguerra, eren aquelles institucions que acollien a gent orfe o necessitada. Eren llocs especialment durs però, com diu el poeta, la intempèrie seria molt més espantosa. Joan Margarit va començar a concebre aquests versos mentre visitava una exposició de la Casa de Misericòrdia. La poesia, en aquest cas, es converteix en l’únic refugi que ens queda, com una Casa de Misericòrdia, capaç de fer una mica millor tot el que ens rodeja. Ha trigat dos anys en tancar aquest llibre, però ja se sap, ell mateix va dir en una entrevista que s’ha de tenir prou ofici per saber quan ets massa a prop d’un tema i qua l’has de deixar refredar: “Al cap i a la fi, són paraules, hi ha una experiència que també compta”.

Nascut a Sanaüja (La Segarra) al 1938, Joan Margarit és, sens dubte, un dels poetes catalans amb l’obra en curs més llegida. Comença a escriure en castellà durants els anys 60 i 70, però al 1978 opta pel català com a llengua literària: L´ombra de l´altre mar (1981), Vell malentés (1981), Cants d´Hekatonim de Tifundis (1982) són alguns exemples que formen part dels seu primers treballs. Cal destacar, especialment, el seu primer volum de poesia reunida: Els primers freds 1975- 1995, editat al 2004.

La ja habitual primera persona en els seus versos arrossega una poesia exacta, just desproveïda de guarnicions. I és que tenir la carrera d’Arquitectura i ser catedràtic de Càlcul d’Estructures a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona fa, segurament, que l’equilibri i el raciocini científic continuïn impregnant aquests llibres de maduresa. Ell mateix va dir que enllaçava Casa de Misericòdia amb Càlcul d’Estructures: “Tots els poemaris han estat sempre una aproximació a la tragèdia grega (la vida, la mort, les persones, el món dels vicis, virtuts, defectes, sofriments…), una mirada des de fora. Però aquest llibre, Casa de Misericòrdia, té de singular que hi ha arribat, al món de la tragèdia grega; hi ha arribat i el travessa. És a dir, que el llibre següent serà de després de la travessa”.

La intensitat és un element clau en la poesia de Joan Margarit. Ja ho esmentava al pròleg de Els primers freds: “El mer producte de la intel·ligència de l’elaboració no té per a mi cap interés, perquè penso que no és una qüestió de contingut, sinó d’intensitat”. I ho reitera a l’epíleg de Casa de Misericòrdia: “És probable que la poesia sigui només una qüestió d’intensitat. I la intensitat, ¿amb què la podem lligar si no és amb un sentiment? Però, per poder parlar d’intensitat, el sentiment ha de precipitar amb la raó com a catalitzador”. I aquí, de nou l’efervescència de l’equilibri científic al qual ens referíem.

L’epíleg, ajuda explicativa pel lector, no falta en cap llibre de Margarit. “És una mena d’atenció als lectors. Se suposa que el lector ha arribat al final i és una manera de dir-li: Els poemes ja s’han acabat. Xerrem una estona?”, diu el poeta.

En una entrevista, el passat febrer, l’autor assegurava que aquest era un llibre lúcid: “Jo busco la lucidesa. I la lucidesa és la intel·ligència acompanyada de la comprensió i del sentiment”. On aixoplugar-se entre les bafarades diàries de tristesa? La poesia no és la salvació, però com diu en Joan Margarit, segurament és millor que res.

La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de la misericòrdia

(Fragment del poema Casa de Misericòrdia)

• autora: Patrícia Monge