Carta d’una desconeguda
de Stefan Zweig
Barcelona: Quaderns Crema, 4a edició 2006
96 pàgines, 7€

Els reis són Zweig

per Laia Carbonell

Zweig escriu per a tothom: per a la veïna del tercer segona, per al quiosquer de la cantonada, per als adolescents que es petonegen cada tres passes; però també escriu per als professors d’universitat i per a qualsevol llibròfag. Segurament el motiu pel qual Zweig agrada a gent tant diferent és perquè és un dels grans escriptors sobre les passions humanes, i tant la veïna com la professora d’universitat estan fetes del mateix material. Però la pregunta és si aquest material ja ve donat i és invariable o si bé escriptors com el que tenim entre mans són els qui l’han anat modificant.

És important que en aquests espais literaris no només ens embarranquem en donar característiques narratològiques de les obres i n’esmentem característiques que poden engrescar o no a llegir el llibre, però ens oblidem de la incidència que pot tenir el text. Ens oblidem de la gran arma que tenim entre les mans i sucumbim a la pudor naftalínica de moltes classes de literatura d’instituts i universitats, o pitjor encara, prenem com a bons els models de crítica comercial dels mitjans de comunicació generalistes. Doncs bé, Carta d’una desconeguda -a part de ser una novel·la amb un narrador extra-heterodiegètic amb analepsis, prolepsis i poques escenes- és una de les peces que configuren l’imaginari femení europeu, i no només l’imaginari, sinó que configuren la manera de comportar-se i d’estimar de les dones europees.

La novel·la és la carta que rep el conegut novel·lista R., on hi ha concentrat l’amor d’una dona que en principi és desconeguda pel destinatari però que a la vegada va ser la seva veïna, la seva amant i la mare d’un fill seu. Aquest home que coneixem a través de la Desconeguda és culte, elegant, de classe mitja-alta i un gran seductor, i fins i tot abans de veure’l físicament, la protagonista ja n’està enamorada.

D’aquesta manera, l’autora de la carta estima el conegut novel·lista R. de forma devota: “Per a mi, doncs, cada paraula vostra era com l’evangeli i el parenostre”; “tot el món existia en relació a tu”; i l’amor té un fort component de massoquisme i flagel·lació:

No volia ser feliç ni viure contenta lluny de tu; jo mateixa em vaig enclotar en un món llóbrec de mortificació i solitud. No em posava els vestits nous de colors que em van comprar, em negava a anar a concerts o al teatre, o bé a fer excursions en alegre companyia. No sortia gairebé mai al carrer. ¿Creuries, estimat, que d’aquesta petita ciutat on vaig viure dos anys no en conec ni dos carrers? Estava dolguda i volia doldre’m.

Aquesta és la manera que té d’estimar i de comportar-se davant l’amor: la seva persona s’anul·la i pel que sembla viu tan sols per estimar un home que sap que no la correspondrà. Però la manera d’estimar de la protagonista és a la vegada la idea d’amor que a través de textos com aquest i conductes apreses ha arrelat a occident, i resulta sorprenent reconèixer-se pensant com n’és de bonic l’amor de la desconeguda cap aquest home, però estimar és realment això? Estimar és ser només en relació a l’altre? Si mirem altres societats ens adonem que diferents dones comparteixen un home o al contrari, i no crec que les dones de les comunitats africanes Massai o Azande visquin així l’amor. Per tant, estimar ha estat això i continua essent-ho -ni que sigui residualment- a bona part dels països occidentals, i possiblement hagin estat els textos, en el més ampli sentit, els encarregats de crear la nostra manera de sentir o encara pitjor,els encarregats de configurar allò que s’espera que sentim.

Podria semblar que estic atribuir una responsabilitat enorme a una novel·la de 100 pàgines, però em sembla molt representativa com a exemple, i més enllà de la magnitud que té o no té l’obra, ens hem de preguntar -sense ser capaços de respondre- si Zweig era conscient que estava configurant o corroborant aquest imaginari femení europeu, si Zweig va estimar o sentir-se estimat d’aquesta manera, o si va escriure el que voldria que li hagués passat. Fos quina fos la motivació de l’autor a escriure aquest llibre no puc deixar de pensar en el seu atreviment com a home d’escriure sobre les passions tan íntimes d’una dona, i més tenint en compte altres novel·les de l’autor com Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona. Però és clar que només des de l’any 2007 es pot considerar un atreviment, ja que fins el segle XX havien estat els homes els encarregats d’escriure sobre el món, inclòs sobre les dones i els seus sentiments, i no és fins al segle passat que es comencen a qüestionar aquests discursos.

_______________________________

L’amor més enllà de la raó

per Jordi Vera

Un escriptor arriba a casa, just el dia del seu aniversari, després d’un llarg viatge. Quan entra, agafa el correu de tots aquests dies que ha estat fora. D’entre totes les cartes en destaca una de força gruixuda, que deixa apartada per llegir tot seguit. Mira la resta i llavors comença el llibre, que no és més que la carta d’una desconeguda. Una dona que ha dedicat la seva vida a estimar-lo, però que ell -l’escriptor- no la coneix.

Stefan Zweig, escriptor austríac d’origen jueu, va néixer a Viena el 1881 i es va suïcidar juntament amb la seva dona a Petròpolis (Brasil) el 1942. Doctor en filosofia per la Universitat de Viena, també va realitzar diversos cursos d’història de la literatura. Va ser força popular al seu país durant les dècades de 1920 i 1930, on va cultivar, sobretot, la novel·la i el teatre. Ara bé, amb l’arribada del nazisme a Alemanya i la influència d’aquest a Àustria, Zweig va començar a fer viatges a l’estranger i finalment es va haver d’exiliar a l’Amèrica llatina fugint de la persecució a què estava sotmesa tota la comunitat jueva a Europa. Alguns dels seus llibres més destacats són Moments estelars de la humanitat (1928), Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1929) i El món d’ahir (llibre autobiogràfic publicat després de la seva mort, el 1944).

Carta d’una desconeguda (1927) és un llibre que xucla al lector i l’obliga a no parar de llegir fins acabar la carta. Una carta punyent, dura, cruel i extremadament interessant, que enganxa. Vols seguir llegint per saber com continua la història d’una vida desgraciada, totalment dependent d’un amor inassolible d’algú que no t’ha reconegut mai. La desconeguda explica la seva història en poc més “de dues dotzenes de pàgines” -com apunta el mateix autor en el paràgraf introductori. Zweig utilitza una prosa popular, entenedora i, sobretot, amb un ritme trepidant que fa que el lector no decaigui en un sol moment durant les 90 pàgines. Es tracta, doncs, d’un relat breu, però intencionadament intens, sense interrupcions i amb una força emocional culpidora.

És, doncs, un llibre molt recomanat a tothom, fins i tot, aquella gent que no acostuma a llegir gaire, perquè es tracta d’un llibre breu, molt ben escrit i que enganxa des del primer moment. Molt recomanat, a més, i especialment a les dones, ja que Zweig fa un retrat molt real, gairebé perfecte, d’aquest amor fins i tot malaltís que tots -o alguns- hem sentit o patit en alguns moments de la nostra vida.

_______________________________

Imatges que il·lustren els articles de Dan Coulter i JRT Collector.