Amor d’ahir, amor d’avui
El romanç de Tristany i Isolda
Recollit per Joseph Bédier
Traducció de Carles Riba
Barcelona: Quaderns Crema, 1981.
111 pàgines, 9 €
Un gran dubte en el món de la cultura és el de la transcendència, és a dir, com fer que les obres siguin d’un nivell tal que siguin reconegudes més enllà del seu espai o temps natural. Trobem un gran nombre d’exemples en el món de la literatura: des d’Homer a Joyce, passant per Maquiavel o Shakespeare, tots confegiren obres mestres que ens transporten al temps en què foren creades i, alhora, ens permeten entendre millor el món on vivim.
En el fons, tampoc hi deu haver tants temes en la literatura universal: l’amor i l’odi, el seu company, l’ambició, l’enveja i la gelosia… Les lluites entre el bé i el mal, encarnades en aquests sentiments es repeteixen al llarg de la història. Fou per la gelosia de la seva dona que Hèrcules morí. També Otel·lo es perdé per la gelosia atiada per Iago, l’envejós. L’ambició i l’enveja transformaren Macbeth en un traïdor i un dèspota. I, de manera semblant, l’ambició de la fama perdurable és allò que condemnà el Pelida, a les portes de Troia.
I d’amor ens en parla d’una manera magnífica El romanç de Tristany i Isolda. Aquest romanç ve d’una antiga llegenda cèltica, molt popular a l’Edat Mitja, com a símbol d’un amor sublim i etern. Al segle XIX, Wagner féu cantar òpera als personatges i, a començaments del segle XX, Joseph Bédier refongué les diverses versions del mite per a crear aquesta meravellosa joia literària. Finalment, nosaltres el podem llegir en català mercès a la traducció de Carles Riba, el gran poeta i traductor.
El romanç de Tristany i Isolda ens conta la història d’aquests dos joves, el seu amor i com per mor d’aquest finiren els seus dies. Tristany és, per naixement, el jove rei de Leonís. Tanmateix, prefereix viure a la cort del seu oncle Marc, el rei de Cornualla. Allà, a la cort, és estimat i admirat pel seu talent, la seva llestesa i la seva valentia. Però, aitals sentiments no són unànimes i quatre barons coven l’enveja al seu cor. Isolda, la Blonda, és la filla del rei de la Irlanda, d’una gran beutat i pràctica en l’ús d’herbes remeieres. Tristany, servent fidel del seu oncle, ha de lliurar-li Isolda per a què sigui la seva muller, però un mal fat s’esdevé quan els dos comparteixen un beuratge que fa que s’estimin eternament. A partir d’aquí, veiem com els amants llangueixen quan estan separats i només recuperen la joia quan, junts i sols, poden folgar abundosament.
Així doncs, El romanç de Tristany i Isolda és una història d’amor sublim però mundà. Tristany no és Werther. Els amants no en tenen prou amb un amor espiritual, sinó que busquen constantment gaudir de l’amor carnal. I, aquest fet és el que fa que el romanç sigui intemporal: és una història d’amor real. En principi, poques coses en comú haurien de tenir dos amants actuals amb els joves d’antany. Aquells no eren temps de correcció política: el vassallatge i la submissió al senyor i al marit eren el pa de cada dia. L’amor que senten un per l’altre és el que els mou a transgredir el costum i trencar la seva lleialtat deguda. Qui no hagi estimat mai, poc que podrà comprendre el desig que crema als cors de Tristany i Isolda. De la mateixa manera, només els que hagin sentit la por de perdre la persona estimada, sabran judicar les accions dels joves amants.