La lluna de paper
D’Andrea Camilleri
Traducció de Pau Vidal
Barcelona: Edicions 62, 2007
201 pàgines, 16 €

Andrea Camilleri, sicilià des de 1925, director teatral i guionista de televisió va comença l’any 1978 a fer novel·les ambientades a la seva illa de Sicília. De seguida l’arribà l’èxit amb la novel·la policíaca en format de petites històries Un mes amb Montalbano, primera d’una sèrie de deu novel·les.

El protagonista, en Salvo Montalbano és el comissari de policia de la petita i imaginària vila de Vigatà. Al voltant d’ell l’autor fa girar fets i personatges que ens mostren la manera de ser dels sicilians. En Montalbano (us sona el nom? És un homenatge de l’autor al seu amic Manolo) no és un comissari dels que surten a la tele. En Salvo és un xic mandrós, és un “bon vivant” que l’agrada entaular-se d’allò mes, està solter però embolicat a distància amb una professora milanesa, és obsessiu pels detalls de la investigació i té un peculiar sentit de la justícia que lliga amb la seva manera a la italiana de tancar els casos.

D’aquesta manera transcorre la narració plena de rics i àgils diàlegs, dissertacions gastronòmiques i mostres i teories del més pur “fet sicilià”.

Has vist què els està passant als jutges de Mans Netes? Els retreuen que són els responsables dels suïcidis i les morts per infart d’alguns imputats. Que tals imputats fossin corruptes i corruptors i es mereixen la garjola no compta: segons aquestes ànimes honestes el veritable culpable no és el culpable que m en un atac de vergonya, se suïcida, sinó el jutge que l’ha fet avergonyir.

A la nòmina de Camilleri hi ha uns quants personatges fixes. El seu lloctinent i successor en Mimí Augello, “terror de les nenes” sicilianes que ara se’ns a casat i té un fill; en Fazio, l’únic poli normal de la comissaria; el morbós jutge Tomasseo; l’hostaler Enzo, autèntic guru de la cuina siciliana; la seva noia milanesa, la Lívia i sobre tot en Catarella. Conspicu ajudant del comissari, telefonista i crac informàtic que ens delecta amb el catarellés, subtil i inintel·ligible dialecte de l’italià:

Cominssari, atès que no tinc manera de saber si vos en persona pasareu personalment us deixo el sugon locument imperssat que mi hai dastat tota la nit despertat compartint contra el pas del bord fin que l’he ben futumut el bord

No puc estar-me de felicitar en Pau Vidal per la bona feina feta en la traducció d’aquesta obra i d’aconseguir transmetre la vivacitat de l’italià de Sicília al català.

Com ja hem vist La lluna de paper és fins ara el darrer volum de la sèrie del nostre comissari. Cal dir que no és la millor ni de lluny. En Camilleri agafa pel dret el camí llaurat i sense deixar de ser una obra entretinguda i agraïda de llegir no acaba de captar tota la nostra atenció tal com ho fan els primers volums de la sèrie…

Ací un Moltanbano força cansat, assabentat del pas dels anys i amb la jubilació en el punt de mira s’enfronta l’assassinat d’un visitador mèdic. Dues dones, l’obsessiva germana del finat i la seva amant (la d’ell) que l’ajuden i el distreuen a parts iguals en la seva feina. Allò que comença semblant un crim passional s’enterboleix amb l’aparició de la coca, els polítics i la màfia (que sinó). El seu olfacte i la seva experiència permeten al Salvo trobar al no tant sorprenent assassí.

Potser hem llegit i vist masses pel·lícules de lladres i serenos!

• autor: Vicenç Nieto