El principi satànic
d’Hèctor Bofill
Barcelona: Proa, 2007
178 pàgines, 13 €

Les persones que escriuen no sempre deixen de banda els escrúpols per acabar, junt amb les pàgines d’una novel·la, amb l’existència dels seus personatges. Paul Auster es negà a fer-ho a Viatge per l’Scriptorium i també Saramago ressuscità els vells coneguts a Assaig sobre la lucidesa. El cas més recent és el de l’Hèctor Bofill que ens presenta a El principi satànic els avatars dels personatges que ja coneixem de la seva darrera novel·la, Neopàtria. El retorn de vells protagonistes no és sempre una bona notícia sobretot si, com és el cas, es tracta de continuar donant tombs a les vivències de personatges que ja ens havien caigut malament en la coneixença. Així, a El Principi Satànic retrobem el Roger, aquest cop més groller i mesquí que en el passat.

A través dels relats que formen l’obra, continuem teixint la teranyina per entendre l’univers d’aquest professor de Dret Administratiu, el seu passat tortuós amb la Lavínia, la seva obsessió per l’esterilitat i el sexe. En Ruscu Llorens, en Gabriel i d’altres desfilen de nou per les pàgines d’una obra carregada de personatges que encarnen només les baixeses humanes i que tenen por de perpetuar-se.

Ens presenta un univers on les complicitats humanes només s’entenen per reforçar encara més la cretinesa dels altres com al segon relat, El cranc i la família. L’enveja, la ràbia i l’egoïsme dominen les relacions entre les persones però també l’omnipresent desig sexual entés sovint com a via d’autocomplaença a través de la dominació, com en el primer conte Llavis negres dins els meus llavis. Bofill ens presenta una visió derrotista de la condició humana i de les relacions amb els altres en què –en el cas de La dona boreal- no es contempla com a plausible que les dones i els homes puguin estimar-se sense rancúnies.

Però vet aquí la vida: la Lavínia prenyada i unes necessitats a cobrir, unes renúncies i un patiment, tot plegat no se sabia ben bé per què. «Té les seves compensacions» insistien les mares que, segons la Lavínia, s’havien immolat pels fills, que no havien acabat els estudis, que havien treballat a mitja jornada, que s’havien conformat a acabar unes oposicions per «gaudir del permís de maternitat», acceptant «els inconvenients», estucades després de varius i de petits mals d’esquena, oblidant-se d’elles mateixes: les rentadores, els cistells carregats de menjar, «encara sort que tinc una dona que m’ajuda», buscar els avantatges davant d’allò inacceptable, el soroll infinit.

En l’època en què vivim, la percepció de la maternitat com a desgràcia, ni que sigui en l’esfera de la ficció, continua reafirmant les tesis de Simone de Beauvoir. I és que a El principi satànic Bofill no fa més que posar sobre la taula la crueltat d’un imaginari col·lectiu que continua valorant més aquells capaços d’acabar amb la vida dels altres que no pas a aquelles que poden crear-la.

• autora: Sara Bailac