El roig i el negre
de Stendhal
Traducció de Ferran Toutain
Barcelona: Editorial Destino, 2004
Pròleg de René Girard
797 pàgines, 19,00€
Disponible en butxaca

Henry Bayle, pseudònim d’Stendhal, és considerat un dels escriptors més importants del s.XIX. Nascut en una família burgesa, va freqüentar els ambients militars de la França revolucionària i la Itàlia pre-unió. Fruit d’això, i de les experiències amoroses amb senyoretes de l’alta societat, Stendhal escriví l’any 1830 El roig i el negre que, juntament amb La cartoixa de Parma, és l’obra més important de l’escriptor francès, val a dir-ho, només valorat a partir de la seva mort.

El roig i el negre, subtitulada crònica de 1830, narra les peripècies d’un jove fuster de províncies en la França de la Restauració. L’any, acotat pel propi Stendhal, és molt important per entendre alguns dels fets que succeeixen a la novel·la. El juliol de 1830 la classe mitjana es va revoltar contra el rei Carles X, Borbó, i va posar al càrrec a Lluís Felip I, de la dinastia dels Orleans i d’orientació liberal. La història d’Stendhal transcorre just abans d’aquest fet, cabdal per entendre el soroll d’espases present durant tota la obra.

Julien Sorel, el protagonista, es va fent un lloc en l’alta societat a partir del seu savoir faire. Primer a casa del marquès de Renal, magnat de províncies, i després en un dels salons més selectes de París, el de monsieur de la Mole. Entre saló i saló, Sorel ingressa al seminari, amb el que el lector pot veure les interioritats de la vida eclesiàstica francesa. El protagonista és hipòcrita, ambiciós, enamoradís, i en ocasions immadur. Viu entre el fàstic que li produeix l’alta societat -ell, liberal acomplexat- i les ànsies per introduir-s’hi.

La novel·la d’Stendhal és una novel·la total. No només per la seva extensió -800 pàgines que es fan curtes- sinó també per les seves característiques. Stendhal fa una radiografia de tots els sentiments de l’home: principalment de l’amor, també de la mort, de tot allò que li succeeix al protagonista. L’anàlisi dels set pecats capitals és extensíssim: la supèrbia de Sorel; l’avarícia de monsieur de Renal; la luxúria del protagonista amb les seves conquestes amoroses; l’enveja cap als joves burgesos quan parlen amb Matilde, la filla dels senyors de la Mole; la gola dels companys de seminari; l’ira de Julien, rabiüt i iracund en algun moment de la història; i la peresa del final, que ara no és moment de desvetllar.

Els sentiments dels protagonistes, sobretot els referits a l’amor, no són triats a l’atzar. Seguint la literatura de l’època, madame de Renal, lectora de novel·les, es mostra apassionada i afectada, sentimentalista; Matilde de la Mole, lectora de llibres d’història, vol ser èpica, per sentir-se com les grans protagonistes d’èpoques passades. L’autor fa referència a molts llibres i obres de l’època constantment, els quals no s’està de criticar.

El ritme és trepidant. Stendhal escriu amb malícia, canvia constantment de ritme, va amunt i avall i finalment marca un gol que al lector no fa sinó que augmentar-li les ganes de seguir llegint. Els girs que dóna la història són imprevisibles, el desenllaç mai és l’esperat. L’autor torna enrera i va endavant en un constant anar i venir de sentiments contradictoris entre sí que no fan sinó que mostrar la complexa mentalitat humana, més complicada encara si es parla d’amor.

Tenia una figura deliciosa. No hi podia haver uns peus més bonics que els seus, i corria amb una gràcia que va deixar Julien fascinat. Però, endevina el lector quin va ser el segon pensament del nostre heroi quan ja l’havia perdut de vista? Es va sentir ofès pel to imperatiu amb què havia dit aquell és forçós. Lluís XV, en el moment de morir, també es va sentir fortament molest per un és forçós usat inoportunament pel seu primer metge, i Lluís XV no era pas un nouvingut.

El canvi constant també es dóna en la forma d’escriure. La prosa d’Stendhal és afectada quan cal i senzilla quan es requereix. En les narracions amoroses, l’autor ens mostra quasi poesia, una prosa recargolada -que no pesada- trufada d’adjectius i àmpliament descriptiva. A mitja descripció, però, és capaç d’escriure un comentari col·loquial adreçat al lector, que el descol·loca i el reconforta i, això sí, fa veure que l’afectació excessiva que es podria pretendre de la prosa amorosa d’Stendhal no és més que una forma de transportar-lo a dins el cor del protagonista. Apassionat en l’amor, imponent en l’aventura i senzill en el tracte a qui el llegeix, aquest canvi constant dóna vivacitat a la narració.

La seva insistència en descriure el més mínim detall és deliciosa, evoca al lector la sensació de trobar-se en plena restauració francesa. Res no queda a l’atzar de l’escriptor, tot és descrit amb meticulositat i propietat. Stendhal es mostra com un narrador omniscient, que sap la història i fa el joc amb el lector amagant fets que introdueix però no explica: posa la mel a la boca i després s’excusa per no fer-ne l’explicació.

El roig i el negre és una novel·la completa, que porta a múltiples interpretacions en funció dels gustos del lector que la gaudeixi. Aquells que hi vulguin veure una crònica del 1830 -tal com subtitula l’autor- la veuran; els qui vulguin una excel·lent novel·la d’amor, la tindran; els que busquin un retrat sociològic de la França de la restauració, el trobaran; és també una radiografia dels sentiments humans, de la complexa psicologia humana; una crítica a la burgesia francesa; en definitiva, El roig i el negre ho és tot. Stendhal va del blanc al negre passant per tots els colors i matisos.

• autor: Maiol Roger