Senyor de les mosques
de William Golding
Barcelona: Edicions 62, butxaca, 2001
281 pàgines, 5’98€

La primera i més cèlebre novel·la de William Golding (premi Nobel de literatura el 1983) comença amb un accident d’avió en algun indret desconegut de l’immens oceà. Els supervivents son uns vint o trenta nens britànics (mai ningú arribarà a saber exactament quants són) que viatjaven en l’avió fugint dels perills de la segona guerra mundial. Tots ells, fills de bones famílies angleses, van a parar a una illa solitària on hauran de sobreviure sense adults amb l’esperança de ser rescatats algun dia.

Amb aquest principi que podria haver sortit d’una pel·lícula de Disney, ens endinsem subtilment en les profunditats de la naturalesa humana. La por, la incertesa, la soledat i les dificultats aniran colpint les vides d’aquests nens d’entre sis i dotze anys. La seva irracionalitat, pròpia de l’edat, es veurà accentuada per mites, rituals i tabús que inventaran, i acabaran convertint-se en uns autèntics salvatges, cruels i inhumans.

William Golding ens ofereix amb la seva novel·la una visió força pessimista de la naturalesa humana. La illa es presenta com un lloc paradisíac, on els protagonistes veuen l’oportunitat de passar-ho bé i ser feliços sense les lleis i imposicions dels adults. No obstant, és aquesta absència de lleis el que fa que les seves pitjors facetes es mostrin sense control: l’egoisme, la set de poder, la irracionalitat, la por… la cara oculta i salvatge de la naturalesa humana s’apodera de les vides dels petits, i l’illa somiada es converteix en un infern terrenal.

La por de “la bèstia”, un terrible ésser inventat per la seva incontrolada fantasia, serà un element decisiu en l’argument de la història. Aquest terror despertarà l’element irracional i foll que anirà posseint els petits. Quan la por de la bèstia es converteix en por de l’illa, por de la soledat, por de la companyia, por d’un mateix i por de la por, els joves protagonistes cauran en una trampa sense sortida.

Narrat amb un llenguatge ric i acurat, respectat en la traducció de Manuel de Pedrolo, Senyor de les mosques és una excel·lent metàfora de la societat fràgil i la naturalesa humana, tan susceptible de corrupció. El llibre falla només en el ritme, excessivament lent per una història tan intensa i absorbent.

Senyor de les mosques va ser portada al cinema l’any 1990 per Harry Hook. Tot i que la pel·lícula va obtenir molt bones crítiques i es manté molt fidel al text, li falta la força de l’original i oblida molts matisos.

Simon tenia el cap lleugerament redreçat. Li era impossible de separar els ulls i el Senyor de les Mosques penjava en aquell indret que tenia davant.
- Què hi fas, aquí, tot sol? No et faig por?
Simon va moure el cap.
- Ningú et pot ajudar. Només jo. I jo sóc la bèstia.
La boca de Simon aconseguí de pronunciar unes paraules en veu alta:
- Un cap de porc en una estaca.
- T’imaginaves que la bèstia era una cosa que podia ser perseguida i morta! – digué el cap. Un segon o dos, el bosc i tots els altres indrets foscos ressonaren amb la paròdia d’aquella rialla -. Ho sabies, oi? Que sóc una part de tu? Molt pròxima, molt! Que sóc la raó que fa que no hi hagi sortida? Que fa que les coses siguin com són?

• autora: Olga Martínez