Memòria històrica de debò
Delators
d’Enric Canals
Barcelona: L’esfera dels llibres, 2007
344 pàgines, 23€
Aquests darrers anys s’ha parlat molt de la memòria històrica. Però sabem què és? Vull dir, després de recordar que va passar a la guerra, què farem? I, fins on hem de recordar? Només la guerra? Els anys d’abans? Tot el franquisme? Però, sobretot, què farem? Què en farem dels records després d’haver-los tret a la llum?
Delators és un treball de recerca sobre la memòria històrica publicat per l’Enric Canals que, implícitament, ens aporta la resposta a les preguntes plantejades. El llibre, que porta per subtítol La justícia de Franco, se centra en l’estudi de la delació com a eina per mantenir anorreada la població derrotada.
Al llibre es veu com, tant bon punt els nacionals entraven en un poble o ciutat, es formaven comitès per castigar les persones més significades en la causa republicana o per depurar les empreses de treballadors desafectes al nou règim. Fos una població o una empresa, la repressió es basava en la delació: els simpatitzants franquistes denunciaven els seus veïns o companys, abocant damunt d’ells tots els greuges viscuts o d’altres d’inventats. Així, es va veient com La justícia de Franco, aquella que no havien de témer els que no tenien les mans tacades de sang, es converteix en un instrument de venjança a les mans dels franquistes. Venjança contra qui? La majoria d’incontrolats de la rereguarda republicana s’havien escapat o amagat, els polítics i intel·lectuals de primera fila s’havien hagut d’exiliar. La venjança es dirigeix contra els que es quedaren, molts dels quals no havien tingut responsabilitat directa en els fets que els condemnaren.
Delators no està escrit d’una manera cronològica, sinó temàtica, ja sigui gremial –la depuració dels funcionaris, de les empreses i la repressió contra els responsables de la Guardia Civil a Barcelona- o de prova acusatòria –l’ús de fotografies o la denúncia d’un simpatitzant falangista.
A més, l’Enric Canals ens presenta alguns casos individuals que tenen certa significació política o social: el judici a en Joaquim Puig i Quer, el pare d’en Salvador Puig i Antich, a qui dècades després li tocà reviure aquell malson; el cas d’en Carlos Ibáñez García, futbolista de l’Espanyol, que per enveja i enemistat fou denunciat d’una matança; en Justo Bueno, l’assassí dels germans Badia i moltes altres persones, condemnat quan es creia salvaguardat; i, finalment, el seu propi pare i els companys de l’empresa Arno Jäger de Montgat, represaliats per la destrucció d’un retrat d’en Franco.
Tanmateix, Delators no és només un llibre sobre la repressió en la immediata postguerra. El llibre ens parla de les ganes de saber què va passar als pares o avis. En moltes famílies, el destí dels condemnats passà a convertir-se en un tabú i les generacions més joves no saben que ocorregué als seus familiars directes. Però, a més, ens parla de la manca de sentiment de venjança en els nous coneixedors. La majoria de delators són ben morts i enterrats –i als que resten vius, se’ls pot deixar morir en pau. Ja ningú vol més condemnes, el que vol la gent és saber allò que fou.