Que t’atreveixis a pontificar, enfilat dalt d’un tamboret, que “Democràcia a sang freda és un llibre d’humor” és un altre d’aquests arguments de barra de bar que últimament et treus de la patilla i que allargues i estires fins a construir tot un article sencer.

Aquesta tesi del llibre d’humor, que suposo que et farà gràcia a tu, perquè sinó anem arreglats, és l’enèsim estirabot de gintònic després de desistir en la persecució de fémines, la típica idea Tanquerai que, l’endemà al matí, analitzada amb ressaca, te n’adones que no valia una merda.

Amagues el teu sectarisme, però impregna tots els paràgrafs. Amagues el gregarisme, però flota a l’article com un gas poc noble. Dir que el llibre de Madí és d’humor és d’una poca perspectiva preocupant. És un llibre amb les idees d’aquest paio, de la mateixa manera que a ERC fan llibres a mida i al PSC i al PP tenen els seus diaris pamflets que s’encarreguen de fer el mateix.

És un llibre de política més, un llibre “buit” més, d’aquells que no aporten idees ni renoven res, pel que dius.

Un llibre que pretén convèncer a afins i emprenyar a la resta. El problema és que amb el teu fanatisme, estàs condemnat i tractant d’espectadors de circ als que, llegint el llibre, veuran defensades les seves idees.

Bé en fi, tampoc cal insistir. Només cal rellegir el teu article. La pretesa objectivitat literària del crític no es veu per enlloc.

Dit això, no vull dir amb la tesi que erròniament tu atribueixes al gintònic (llegit de diumenge a dimarts, publicat el divendres: gintònics, ni un) que les idees que postula en Madí siguin falses o invàlides.

El dietari de campanya, la primera part del llibre, està escrita de tal manera que fa gràcia molts dels títols que atribueix al tripartit. A part del ja conegut Stalin de Manresa de Josep Huguet, què vols que et digui, dir que Iniciativa desitjar portar a les txeques del carrer Sant Gervasi a Convergència fa gràcia, no perquè no pugui ser veritat, sinó que estava escrit de tal forma que reies de l’enginy.

La segona part del llibre són un resum de les seves idees. Com tot llibre de política, te les pots creure o no, però són propostes serioses que no treuen la sensació d’humor que t’ha donat la primera part

En fi, la resta, ja se sap: sóc un sectari, sóc un indesitjable espanyolot que tracta de lectors de fireta als convergents. Tristos insults que acabaran amb una acusació de botifler pel simple fet de que em pugui agradar més o menys un llibre.