Nosaltres som molt guapos, els altres molt lletjos
Democràcia a sang freda
de David Madí
Barcelona: Mina editorial, 2007
387 pàgines, 20,00€
David Madí, secretari executiu de Convergència Democràtica de Catalunya, ha estat des de sempre un home polèmic. Un bon exemple és l’experiència com a secretari de comunicació de la Generalitat, a l’últim govern de Jordi Pujol, quan va haver de dimitir per irregularitats en la difusió d’enquestes que, segons sembla, no deixaven ben parat al candidat convergent, Artur Mas. El seu salt a la fama es va produir a la campanya electoral de 2006. Madí va sacsejar els comicis com a autor del DVD Confidencial.cat, un documental que a l’estil Aquí hay tomate repassava amb visió convergent el primer tripartit.
Conscient d’aquesta fama que el precedeix, David Madí ha escrit Democràcia a sang freda amb ànims de no decebre a ningú: ni els convergents que el venerin, que trobaran en ell una bona eina de masturbació de partit, ni els rivals que el detestin, que pàgina rere pàgina podran augmentar l’odi que li professen.
Democràcia a sang freda és un llibre d’humor. No es pot agafar de cap altra manera. No es pot interpretar com un assaig seriós, doncs seria deplorable i desastrós. Madí és políticament incorrecte, i això en un món ple d’hipocresies és curiós de llegir: en les 384 pàgines, l’autor insisteix frase rere frase a insultar als rivals i engrandir els seus, evidentment sense cap mena d’autocrítica.El llibre sencer és una fel·lació literària a Artur Mas i la seva troupe: Convergència és perfecta, convergència és molt maca, convergència és la millor i així fins arribar a tots els adjectius positius que Madí va trobar al diccionari. Nosaltres som molt guapos i els altres són molt lletjos.
L’autor divideix el llibre en quatre parts. Les tres primeres, en forma de dietari, són l’explicació de les tres campanyes electorals que Madí ha dirigit: la campanya per les eleccions del 2003, la campanya per l’estatut de 2006 i la campanya per les eleccions de novembre 2006. Aquí es troba el millor del llibre. Fresc, àgil, amb ganes d’agradar-se i de carregar-se tot i tothom, Madí mostra la seva particular visió de les coses, sempre amb un llenguatge més proper al ingeni del llest de la classe que al que s’espera d’un polític seriós. La quarta part, la més densa, és un repàs a les idees de l’autor, que -oh! casualitat!- coincideixen quasi plenament amb el programa electoral de Convergència i la casa gran del catalanisme que propugna Artur Mas.
El llibre no marcarà un abans i un després en la vida política catalana. Qui hi busqui política seriosa, no la trobarà. No és ni el primer llibre ni l’últim d’un polític que carrega sobre els altres i es lloa a sí mateix, d’exemples n’hi ha a totes les llibreries. Democràcia a sang freda s’ha de llegir en clau d’humor. Només així serà divertit i es podrà avançar a la següent pàgina esperant la següent barbaritat de l’autor.
Com sempre, épater per épater.
Que t’atreveixis a pontificar, enfilat dalt d’un tamboret, que “Democràcia a sang freda és un llibre d’humor” és un altre d’aquests arguments de barra de bar que últimament et treus de la patilla i que allargues i estires fins a construir tot un article sencer.
Aquesta tesi del llibre d’humor, que suposo que et farà gràcia a tu, perquè sinó anem arreglats, és l’enèsim estirabot de gintònic després de desistir en la persecució de fémines, la típica idea Tanquerai que, l’endemà al matí, analitzada amb ressaca, te n’adones que no valia una merda.
Amagues el teu sectarisme, però impregna tots els paràgrafs. Amagues el gregarisme, però flota a l’article com un gas poc noble. Dir que el llibre de Madí és d’humor és d’una poca perspectiva preocupant. És un llibre amb les idees d’aquest paio, de la mateixa manera que a ERC fan llibres a mida i al PSC i al PP tenen els seus diaris pamflets que s’encarreguen de fer el mateix.
És un llibre de política més, un llibre “buit” més, d’aquells que no aporten idees ni renoven res, pel que dius.
Un llibre que pretén convèncer a afins i emprenyar a la resta. El problema és que amb el teu fanatisme, estàs condemnat i tractant d’espectadors de circ als que, llegint el llibre, veuran defensades les seves idees.
Bé en fi, tampoc cal insistir. Només cal rellegir el teu article. La pretesa objectivitat literària del crític no es veu per enlloc.
Els llibres d’humor són sovint els que s’han de prendre seriosament.
Dit això, no vull dir amb la tesi que erròniament tu atribueixes al gintònic (llegit de diumenge a dimarts, publicat el divendres: gintònics, ni un) que les idees que postula en Madí siguin falses o invàlides.
El dietari de campanya, la primera part del llibre, està escrita de tal manera que fa gràcia molts dels títols que atribueix al tripartit. A part del ja conegut Stalin de Manresa de Josep Huguet, què vols que et digui, dir que Iniciativa desitjar portar a les txeques del carrer Sant Gervasi a Convergència fa gràcia, no perquè no pugui ser veritat, sinó que estava escrit de tal forma que reies de l’enginy.
La segona part del llibre són un resum de les seves idees. Com tot llibre de política, te les pots creure o no, però són propostes serioses que no treuen la sensació d’humor que t’ha donat la primera part
En fi, la resta, ja se sap: sóc un sectari, sóc un indesitjable espanyolot que tracta de lectors de fireta als convergents. Tristos insults que acabaran amb una acusació de botifler pel simple fet de que em pugui agradar més o menys un llibre.
Ni l’he llegit ni tinc cap interès a llegir-lo perquè l’autobombo em fa venir ganes de treure.
Després de les eleccions, no abans, vaig veure el DVD i ho vaig treure tot, raó de més per no llegir un llibre d’autobombo (autoajuda!) escrit pel cap pensant del DVD en qüestió.
Fantasme!
I pagar diners per un llibre d’aquest cretí? N’hi pensar-hi!