Els elixirs del diable
d’E.T.A. Hoffman
Traducció de Ramon Monton
Barcelona: Edicions de 1984, 2006
348 pàgines, 18€

Els elixirs del diable és una novel·la inserida dins la literatura fantàstica i gòtica del s.XVIII. Amb un llenguatge recarregat, Hoffman ens presenta una història de misteri on l’atzar i la casualitat semblen ser els vertaders protagonistes.

El monjo Medardus beu d’una ampolla de vi que, segons la llegenda, el dimoni va oferir Sant Antoni. A partir d’aquí comencen tot un seguit de fets estranys: Medardus es comporta de manera diferent, desitja la fama i l’admiració del públic que acudeix a escoltar els seus sermons. El prior se’n adona de la situació i el fa viatjar a Roma per retrobar-se de nou, però la casualitat, com dèiem abans, el porta per un altre camí.

Medardus coneixerà a partir d’aquí tota mena de personatges que tornen al relat amb una altra identitat, fins al punt que es fa difícil distingir la realitat de la ficció, si és que n’hi ha ficció en algun moment. Aquest univers de permanent metamorfosi és un tret característic de Hoffman i són les diferents relacions que es formen a causa d’aquesta ambivalència les que donen l’aire de misteri a la novel·la. L’enigma ens porta fins les darreres pàgines, on s’interromp la història per un incís de l’autor, que afegeix un document dels avantpassats de Medardus per complementar tot el què ell relata.

Al més pur estil del contes meravellosos de Propp, on després d’un dany inicial el protagonista emprèn un viatge iniciàtic, Els elixirs del diable és una història prou entretinguda, però massa enrevessada per la multitud de dobles sentits que hi ha a la novel·la. Tanmateix, ens retorna a l’època on el terror era simple i el diable encara feia por.

La figura es va asseure al llit i em va dir, amb un somrís irònic:
- Ara has de venir amb mi, pujarem a la teulada, sota el penell, que toca una alegre cançó de noces, perquè el brúfol es casa. Allà lluitarem, i qui faci caure l’altre daltabaix serà el rei i podrà beure sang.
Vaig sentir com la figura m’agafava i m’aixecava; llavors, la desesperació em va retornar la força.
- Tu no ets pas jo, tu ets el dimoni! – vaig cridar.

• autora: Sandra Navarro