Actualitat, no història
Entrevista a la guerra
de Josep Maria Figueres
Barcelona: L’esfera dels llibres, 2007
341 pàgines. 24,00€
El periodisme és la història del futur. Sota aquesta premissa, l’historiador i professor d’història del periodisme Josep Maria Figueres, autor de Diari Català (1999), Premsa i Nacionalisme (2002) i Madrid en Guerra (2004) ha rescrit la història de la guerra civil explicada pels protagonistes. Des de Lluís Companys fins a Pau Casals, Figueres reuneix fins a 100 entrevistes realitzades a 14 personalitats destacades de la política i la cultura catalanes en plena guerra civil. L’historiador Pere Vilanova comentava, en la presentació d’un simposi sobre la transició, que la història no és sovint la concatenació natural de fets que sembla més tard: res és lògic, res és previst, res és natural a la història. És bo, doncs, tenir eines com Entrevista a la guerra per veure què pensaven i opinaven els principals actors catalans a la guerra civil. Actualitat, no història.
Ens trobem davant també d’una lliçó d’història del periodisme. Figueres, empedernit acadèmic, mostra tal com van ser publicades les entrevistes: les úniques que ha modificat, per fer més àgil la lectura, són aquelles de les quals els diaris només publicaven les respostes. Figueres introdueix -previ avís- una pregunta en forma de temàtica de la qual parlarà l’entrevistat. Seguint en aquesta línia acadèmica, l’autor fa una breu ressenya del periodisme en guerra civil: el periodisme és anònim, quasi cap entrevista va signada i la gran majoria són copiades d’un mitjà a l’altre. A les entrevistes es pot comprovar també la gran ideologització de la premsa: l’entrevistat, del mateix bàndol que el diari, és lloat per un entrevista que, lluny de fer preguntes punyents, permet al protagonista lluir-se en els seus millors temes. La gran tasca de recerca és lloable, una documentació extensíssima que permet conèixer entrevistes quasi desconegudes, com dues breus declaracions de l’enigmàtic líder del POUM Andreu Nin, assassinat l’any 1937.
L’afany contextualitzador continua amb la presentació dels entrevistats. Una breu biografia, d’una o dues planes, serveix per posar a lloc el lector, per saber qui és el personatge entrevistat: Lluís Companys o Tarradellas són coneguts per la majoria, però només els avesats al tema coneixen Jaume Miravitlles, per exemple. Figueres, però, té un problema: els seus textos són desordenats, faltats de coherència, sense una línia comuna, com si l’autor no n’hagués fet una relectura per comprovar el sentit del text. Una eina necessària, com és la biografia de l’entrevistat, resta brillantor al llibre.
L’excés de zel en algunes bandes, a més, no es correspon amb un mínim de contextualització entre entrevista i entrevista. La data és ressenyada al peu de pàgina, i però no hi trobem una necessària explicació de la situació de guerra en aquell moment: no és el mateix el que pugui dir Companys l’agost del 1936, just quan Barcelona ha vençut la ocupació feixista, que en plena batalla de l’Ebre. Per si això fos poc, l’autor dóna fets per sabuts que s’haurien d’explicar: igual que els periodistes cada cop han de dir que Montilla és el president de la Generalitat, Figueres hauria d’explicar -en dues ratlles, no cal més- alguns dels personatges i fets de la guerra que dóna per sabuts. No fent-ho, tanca el llibre a quatre intel·lectuals erudits i evita que lectors incultes puguin començar a interessar-se per la història a través d’aquest llibre.
Entrevista a la guerra és doncs un llibre interessant, la història feta actualitat. Una bona eina per conèixer la guerra civil només deslluïda per les desafortunades intervencions del seu autor.