La gran novel·la americana

Paral·lel 42
De John Dos Passos
Barcelona: Edicions 62, 2003
544 pàgines, 14,00€

Paral·lel 42Gran part de la crítica nord-americana, incloent noms com el de Norman Mailer, no han dubtat en proclamar als quatre vents al llarg de la història la vàlua i la importància de l’obra que ens ha deixat John Dos Passos, tant per la seva forma narrativa com per la seva agudesa crítica per a mostrar-nos l’Amèrica de principis del segle XX.

Mailer afirmava que Paral·lel 42 (juntament amb les altres dues novel·les que conformen la trilogia USA) és la novel·la més gran escrita al seu país, els Estats Units, en els darrers cent anys. I és que Paral·lel 42 és una novel·la gran en molts sentits: gran per ser capaç de donar una visió des d’allò universal fins a la mirada més particular, gran per entrellaçar magistralment la vida de diversos personatges al llarg del creixement dels Estats Units a principis del segle passat, gran per la magnificència dels continguts amb què Dos Passos ens enlluerna a través de les pàgines de la seva novel·la.

Els Estats Units de començaments del segle XX estaven marcats per la senyal de l’agitació social, de la voluntat i el somni dels diners i la riquesa (amb la pobresa assetjant des de cada racó), de la revolució obrera i del canvi. Un paisatge delimitat per les indústries emergents, pels holdings empresarials, pels diaris i el sensacionalisme, i per “una col·lecció d’homes avorrits” amb el desig de canviar les coses. Les seves coses. Dos Passos, a Paral·lel 42, ens retrata cinc personatges que, cadascun a la seva manera, serà un reflex de què ocorre al país en el moment del despertar del segle XX: Mac, un linotipista introduït en política clandestina; Janey, la jove mecanògrafa; Eleanor, que passa de formar part d’una humil família a esdevenir una de les decoradores d’interiors més reclamada pels grans empresaris i homes de negoci nord-americans; Ward, qui salta de la vida frugal (gràcies a dos matrimonis econòmicament afortunats) al mercat de la publicitat amb el nom de J. Ward Moorehouse; Charlie, qui no veu èxit en la mecànica i s’allista a l’exèrcit… o el retrat en forma de biografia dins el context d’evolució i canvi dels grans noms que propicien aquesta agitació, com ara Edison (el mag de Menlo Park) o Eugene Debs.

I els personatges usen les grans xarxes emergents de comunicació per a moure’s per la geografia nord-americana, com si es busquessin, com si busquessin els seus destins entrellaçats a mesura que evolucionen individualment a la recerca del seu lloc dins el petit gran món en què els ha tocat viure. Amb Paral·lel 42, John Dos Passos juga amb la no-ficció, amb el reportatge, per produir ficció de la manera més versemblant possible, i sens dubte el seu retrat de la realitat social dels Estats Units durant les tres primeres dècades del segle XX és del tot clarivident: els titulars més destacats de la premsa del moment li són útils per contextualitzar, a mode de collage, per tal de guiar-nos a través de què es coïa dins la societat. Però sense les històries dels seus personatges, sense les seves caigudes i fracassos, sense els seus èxits, Paral·lel 42 no tindria sentit. Les seves històries que, recordem, s’acaben creuant intel·ligentment gràcies a la mestria de Dos Passos, són les diferents cares d’un diamant encara per polir: aquells que s’integren a la societat per sobreviure, aquells que lluiten per la igualtat i la justícia, aquells que s’aprofiten de les oportunitats i aquells que les propicien o les desaprofiten.

I és que, més enllà de la crítica contra el capitalisme i els abusos de poder, la intenció elemental de John Dos Passos amb la seva novel·la (i amb les altres dues que conformen la trilogia) és mostrar l’arrel del problema del “paradís de les oportunitats”, perquè molts obrin els ulls, perquè els canvis que viuen els seus personatges i pels quals lluiten poguessin arribar a ser en algun moment una realitat. Tot plegat, farcit d’un material històric inesgotable, canviant com la mateixa societat, capaç de convertir-lo en un clàssic dins la literatura.

2 comentaris

  1. És vergonyós que un dels millors escriptors del segle XX hagi estat quasi bandejat per les seves idees polítiques (comunista abans que ningú i crític a partir de l’època de les purgues).
    En aquest país, certa esquerra ignorant ha fet més mal que bé a la cultura.

    David T. Baró - Escrit el dia 22 Novembre 2007 a les 2:42 pm
  2. Absolutament d’acord!

    joan ducros - Escrit el dia 15 Juny 2008 a les 7:47 pm

Comenta l'article