Crònica d’un temps
L’Atles furtiu
d’Alfred Bosch
Barcelona: Columna, 2001
323 pàgines, 13,23€
Hi hagué un temps en què el Casal de Barcelona era extremament poderós. Hi hagué un temps en què gentils i jueus vivien junts en una difícil harmonia. Hi hagué un temps en què la Cristiandat tenia més d’un Papa. Hi hagué un temps en què res se sabia del cert i tot estava per conèixer. Hi hagué un temps en què pares i fills s’enfrontaven per governar el regne. Hi hagué un temps en què la gent morien com a mosques i mataven sense raó.
És en aquest temps, a mitjans segle catorze, que neix en Jafudà de Cresques, un xuetó mallorquí. Fill d’un mestre de cartes de navegar, aprendrà l’ofici del seu pare i es veurà embolicat en mil i una tribulacions del seu temps. Són anys de pesta i de males collites, de frares predicadors i de conspiracions dinàtiques. En moments així, els tolerants no tenen res a fer-hi: són engolits per la barbàrie, ells i el seu record.
Amb L’Atles furtiu, L’Alfred Bosch mostra els seus coneixements d’historiador i comunicador. És un relat fluid i viu que ens mostra la vida dels calls del Regne –el de Mallorca i el de Barcelona- i la de la mateixa Cort –la del Rei en Pere i la de l’infant Joan. Mentre els jueus miren de tirar endavant, tot i les moltes restriccions i l’odi del poble menut, els reis malbaraten el patrimoni i el prestigi en guerres absurdes, caceres i torneigs de galanteria. I, voltant per les pàgines del llibre, apareixen diversos personatges reals: Turmeda, Eiximenis, Bernat Metge, Vicent Ferrer…Alguns en surten indemnes, altres ben malparats.
El nexe de tota la història és un llibre: l’atles furtiu del títol. Un atles que conté tot el saber conegut i força coses d’allò endevinat. El llibre que podria fer embogir a qualsevol governant ambiciós o aventurar-se qualsevol ànima inquieta. El llibre fa créixer en Jafudà, li ensenya l’amistat i li mostra l’amor i l’odi. I també és el que li pren tot el que li havia dat. Tot menys l’esperança. Perquè els personatges que dibuixa l’Alfred Bosch es caracteritzen per la seva humanitat, debatent-se entre l’amor i la por, la passió i la lleialtat talment com ho faríem nosaltres. I quan han de triar, no sempre l’encerten.
Llegint L’Atles furtiu, m’ha vingut a la memòria un altre magnífic relat de viatges en què el protagonista surt a cercar un llibre: El periple de Baldassare de l’Amin Malouf. En ambdós casos, els protagonistes són empesos a perseguir el volum sense saber massa perquè, però conscients de què allò és necessari. I, mentrestant, el món que han conegut s’esfondra com un castell de cartes.
Finalment, en unes darreres pàgines meravelloses i esgarrifoses alhora, l’Alfred Bosch ens acara a una de les nostres vergonyes: els horribles pogroms que afectaven tant sovint les jueries.
Crec que és el millor del Bosch; juntament amb “Les set aromes del Món” .
Em va encantar! Possiblement el millor de l’autor, segons el meu parer. Tot i que “Àlia , la súblim” també em va agrdar moltíssim.
Per mi, el millor indiscutiblement. Les set aromes està bé, però l’Atles… és l’Atles. És clar que també pot afectar el meu criteri haver-lo llegit durant l’adolescència!
Un dels llibres que més m’ha agradat, en guardo un gran record i sempre que puc el recomano.
Per contra els últims llibres de l’Alfred Bosch no m’han acabat de convèncer.