Desencís
Pàries urbans: Guetos, banlieues, Estat
de Loïc Wacquant
Barcelona: Edicions 1984, 2007
358 pàgines, 18,00€
Un fet rellevant, d’aquells que omplen planes i planes de premsa diària, comporta després un reguerol de llibres que parlen sobre el tema. Pàries Urbans, de Loïc Wacquant, sorgeix per l’explosió de violència a la perifèria de París i altres zones de França durant octubre i novembre del 2005. El llibre de Wacquant busca donar resposta a les qüestions sorgides davant el problema francès.
Però l’autor no se’n surt. Wacquant, professor de la Universitat de Los Ángeles, es limita a explicar què és el gueto de Chicago i a fer-ne una breu comparació amb el gueto francès. Wacquant actua com un professor universitari allunyat de la realitat, que no entén que algú altre pugui parlar del seu tema -els guetos- d’una forma més o menys superficial. Wacquant deixa clar que ell en sap, de guetos, però desencisa el fet que es limiti a parlar de Chicago, com l’estudiant que només s’ha après un tema i, preguntin el que preguntin, sempre respon el mateix.
Contràriament als retrats periodístics superficials i a les declaracions precipitades d’investigadors inspirats per la tendència política del moment més que per un sòlid treball empíric…
Wacquant no accepta el tracte periodístic donat al tema de les banlieues, no accepta que pugui ser comparat amb el gueto de Chicago, i critica en diverses fases del llibre el treball dels professionals que informaren sobre la violència als barris proletaris francesos, l’anomenat Cinturó Roig.
El fons de Pàries urbans, és aquest. Un assaig sobre el gueto de Chicago, comparant-lo amb les banlieues parisenques, minimitzant el fenomen francès, com si només hagués sigut un joc de criatures. El to, però, tampoc seria el desitjable. El llibre de Loïc Wacquant pateix d’un excés d’academicisme, amb frases recargoladíssimes que dificulten la fàcil lectura i un to erudit del tot sobrant. Només quan s’oblida d’ell mateix i el seu prestigi acadèmic i adopta un estil reportatgístic es pot gaudir d’una lectura interessant i amena.
El decensís del to i el fons arriba a meitat del llibre, quan es veu ben clar que Wacquant només parlarà del seu tema. És aleshores, quan el lector assimila que es troba davant un assaig academicista sobre el gueto de Chicago i es proposa guadir-ne, quan arriba el tercer desencís: les fonts. Les fonts que utilitza Wacquant són antigues, molt antigues. L’autor cita nombroses fonts en tot el relat -un “mira quants llibres he llegit” molt prodigat en assaigs academicistes-, la gran majoria de les quals són del termini comprès entre 1985 i 1995. Com es pot parlar amb propietat d’uns fets de 2005 amb fonts i estudis 15 anys anteriors?
Pàries urbans és un molt soroll per no res, un desencís que capítol rere capítol va perdent força, passant de ser una visió molt interessant de la situació a les perifèries franceses a ser un assaig antic sobre els guetos nord-americans.