Mil cretins
de Quim Monzó
Barcelona: Quaderns Crema, 2007
174 pàgines, 11€

El retorn

per Jordi Fàbregas

Han passat sis anys des de l’últim recull de contes de Quim Monzó, El Millor dels mons, una obra que més aviat em deixà indiferent tot i l’evident evolució de l’escriptor cap a mirades menys iròniques i més serioses de la vida quotidiana.

Mil cretins aprofundeix (sobretot en la primera part del llibre) en aquesta visió més aviat crua, del dia a dia, de gent que visita a pares en geriàtrics (esplèndida El senyor Beneset i magistral L’arribada de la primavera), de la soledat experimentada a l’hora de quedar-se sense la parella de tota la vida (Dissabte) o les pors que poden assaltar-nos a l’hora de repetir experiència en una relació de parella (L’amor és etern). En aquest últim cas, Monzó es burla de la suposada autonomia de la qual fa gala el protagonista en matèria de convencions sentimentals, deixant-lo en evidència un cop hi ha el corresponent punt d’inflexió al relat.

Passo la nit regirant-me pel llit. ¿No em dec pas estar equivocant? A veure si ara acceptaré el que fa anys no volia.

De la resta de contes de la brillant primera part de Mil cretins també cal fer menció a Miro per la finestra, una aclucada d’ull al gran escriptor escandinau Kjell Askildsen.

Però…i la segona meitat? Doncs és una altra cosa. De fet, és tant diferent que podria haver-se editat per separat, com un altre llibre, però sense arribar a l’excel·lència de la primera meitat. En aquest cas, els contes m’han semblat correctes, de l’estil monzonià de tota la vida, entretinguts però sense la mala llet que destil·laven els seus primers escrits. Tot i això, aquests suposen una digníssima recta final que fa de Mil cretins un llibre molt recomanable alhora que marca l’esperat retorn que des de ja fa un temps tots els fans estàvem esperant.

_______________________________

“Obra mestra”

per Albert Forns

-Doncs t’ho direm clar. Primer havíem pensat llançar-nos per la finestra -diu el pare-, però trobo que és massa escandalós, i a nosaltres no ens agrada fer el número.

La docència de la crítica -això existeix, podeu descollonar-vos- sempre adverteix contra l’ús indiscriminat que es fa de la locució “obra mestra” per valorar qualsevol producte mínimament encertat. Anant una mica més enllà, podríem dir, sense temor a equivocar-nos, que avui en dia, entre la població de carrer -la que ens representa a les enquestes- les valoracions culturals s’engloben en 4 grans grups: “Obra mestra”, “està guai”, “res de l’altre món” i “una puta merda”. Tothom sap perfectament davant quina mena de producte ens trobem un cop hi associem l’apel·latiu corresponent. “Simplificació, simplificació i simplificació”, que diríem per simplificar-ho d’alguna manera.

Advertit doncs, de l’assignació frívola i exagerada de l’etiqueta “obra mestra”, intentaré buscar un altre camí per descriure els Mil cretins d’en Monzó. A priori, i defenestrat de les quatre valoracions canòniques bàsiques, em veig abocat a argumentar i argumentar com un pòtol per arribar allà mateix, però suposo que aquesta és la gràcia de la crítica, fugir precisament d’assignar estrelletes o d’etiquetar a base de bé.

Els contes de Mil cretins s’agrupen en dos mòduls, el primer d’ells seria el corpus del recull, la teca, farcida amb set relats que engloben les reflexions de l’autor al voltant de la decadència humana, mentre que el segon bloc recull una dotzena de relats més breus, sense unitat temàtica: propines, tapetes per acabar d’omplir el pap si la part important del recull us ha deixat amb gana.

La part important, històrica, del cretins són aquestes 120 pàgines inicials, que comencen amb l’entranyable visita al Senyor Beneset i es clouen amb L’arribada de la primavera, el cor del recull. Set relats memorables, amb un Monzó encertat com sempre però profund com no ho havia estat mai. La negror dels relats, plens d’alzheimer, geriàtrics i decessos, i el cinisme vital d’un Monzó pletòric combinen que ni el gintònic i són, sense cap mena de dubte, el millor que he llegit en la nostra llengua aquests darrers anys.

Aquests mil cretins que omplen l’asil monzonià tenen vida pròpia, vida pròpia perquè són viscuts, versemblants i veritables, perquè són, han estat i seran part de la nostra existència, del nostre recorregut vital. És precisament aquesta unitat temàtica d’arrugues i oblits, aquesta reflexió condensada i epidèrmica sobre la vellesa i la decadència el que eleva aquest recull més enllà dels habituals llibres de Monzó, tots ells reculls de contes bons, “collonuts” si ho voleu, però no definitius.

És quan Monzó parla del què ha viscut quan esdevé total, és quan descriu ambients i no anècdotes quan se’ns presenta brutal. Aquesta memorable pudor de resclosit que es respira als relats geriàtrics només arribarà a comparar-se amb l’eufòria fornicadora de El perquè de tot plegat, l’altre llibre definitiu de l’escriptor català.

Metres dessota queda, doncs, el Monzó anecdòtic dels seus articles periodístics -el plat a taula- que s’esmunyen en un parell de propines al final, o el Monzó que recuperava contes clàssics per donar-los una nova volada –el que practicava “minificció”, segons Valentí Puig-, malgrat que a Una nit recuperi a La bella dorment del perquè i li doni un final més d’acord a les circumstàncies actuals.

Monzó es dinamita la fórmula i ens en regala un preciós, sagnant destil·lat, amb uns quants pedaços finals de propina pels nostàlgics. 18 anys després ho ha aconseguit: com en Ramon-Maria a La magnitud de la tragèdia, durant la lectura he mantingut l’erecció.