Visió horitzontal
Les llàgrimes de la senyoreta Marta
De Pep Puig
Barcelona: Empúries, 2007
207 pàgines, 18€
El Pau de cal Sabater ens descriu el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. És probable que aquesta definició estigui buida de significat, però no deixa de situar-nos al moment vital del personatge. De fet, coneixem en Pau quan té disset anys i es fa els primers petons amb noies; quan no sap si allò de cargolar les llengües li agrada o precisament toca que li agradi, quan el seu cosí parla de mamades i ell no acaba de tenir clar de què es tracta però sap segur que no té res a veure amb la seva tieta. A partir del primer petó sembla que algú tregui el tap de la banyera i que ell no faci res per sortir-ne fins a escolar-se pel forat. El protagonista es deixa arrossegar per la corrent, per les convencions del poble: cada dia es passeja pel poble agafat de la mà de la Mireia i li fa un petó quan ella marxa, van a missa, fan els deures, dina a casa els sogres, la deixa embarassada i es casen. Però a la vegada en Pau té un secret paral·lel que només comparteix amb el seu germà, allò que introdueix emoció a la seva vida: es veu, es respira i es toca amb la senyoreta Marta, la seva mestra quan era petit.
L’ex-mestra tracta en Pau com un nen de P-5 però dient-li “amor” a cada tres paraules:
-És molt important que no ho sàpiga ningú, amor. ¿Em promets que no li diràs res a ningú?
Vaig fer que sí.
-Digues, ¿m’ho promets?
-T’ho prometo.
I és que els diàlegs de les escenes entre en Pau de cal Sabater i les seves “nòvies” són una mica massa ensucrades. Resulta fins i tot enfarfegós llegir segons quins passatges, on tot són “amors” i “amors meus”, és tan desagradable com quan descobreixes que el teu millor amic fa servir un argot i un to ridículs per parlar amb la seva parella. D’altra banda, també és cert que en determinats passatges, Pep Puig sap recuperar els moments dolços i innocents de la inexperiència tot reproduint l’atmosfera i els sentiments del protagonista.
Cal dir que entre Les llàgrimes de la senyoreta Marta hi trobem un parell de joies del vocabulari sexual català. Commou veure emprats el mot parrús per comptes de vulva, o llaurar per comptes de follar. Considero que la força expressiva d’aquestes mots és força superior a la que tenen els que usem habitualment.
Cal dir que el terreny sexual té un gran pes en l’obra, ja que el protagonista és passa bona part de la novel·la en posició horitzontal acompanyat d’una dona. Tot i que l’autor potser insisteix una mica massa en descriure cadascuna d’aquestes escenes també fa especial èmfasi en els sentiments del personatge. Uns sentiments confusos i desdibuixats en molts casos, com sembla ser que són; blancs però grocs i amb un toc de transparent. En Pau es pregunta sovint si estima aquella amb qui jeu, però en molts casos no és capaç de respondre’s, i en d’altres es respon que no a ell mateix però diu el contrari a l’amant. El component sexual té tant de pes en l’obra que fins i tot el pas d’una part a l’altra ve marcat per una nova experiència d’aquest tipus i en el cas de la tercera part ve marcada per l’embaràs.
El narrador ens parla recordant el passat tot i que fa certes al·lusions al seu present i intenta justificar el llibre, té la necessitat de donar un motiu a allò que escriu:
El meu germà moriria set anys més tard en un accident de moto. Només tenia disset anys, i si abans he dit que escrivia aquesta història perquè no fa gaire havia trobat a faltar l’adolescent que vaig ser, ara sé que l’escric perquè qui trobo a faltar sobretot és el meu estimat germà petit.
Suposo que és humà trobar sentit a les coses, però també suposo que per dedicar un llibre a un germà no cal centrar-se bàsicament en les experiències amoroses i sexuals d’un mateix.