Quan el futbol és art
Fútbol: una religión en busca de un Dios
de Manuel Vázquez Montalbán
Madrid: Debate, 2005
310 pàgines, 20€
disponible en butxaca
El periodisme esportiu pateix un mal endèmic: va escàs de periodistes que mirin més enllà d’una pilota i sàpiguen elevar el futbol a quelcom més. Ramon Besa o Santiago Segurola en són bons exemples, periodistes que basteixen les seves cròniques amb un estil literari que fa al lector partícip de tot allò que ha passat al camp sense limitar-se a barrejar les expressions que ja utilitzava Matías Prats (pare) amb el llenguatge de tot aficionat mundà. Un altre bon exemple és Enric González, corresponsal a Roma del diari El País, que cada dilluns regalava als seus lectors una preciosa crònica, “Historias del Calcio”, on a través de la lliga de futbol elaborava un perfil sociològic d’Itàlia. Recentment ha publicat la recopilació d’aquests articles, a Historias del Calcio: una cronica de Italia a través del futbol, publicat per RBA.
Tots ells tenen una cosa en comú. Un mestre. Així com els escriptors catalans bons venen de Pla, els esportius tenen en Manuel Vázquez Montalbán un punt de referència. Escriptor prolífic, entre les històries de Pepe Carvalho, tractats de comunicació i articles polítics, a Montalbán li sobrava temps per escriure sobre una de les seves grans passions, el futbol i el barça. Ara fa quatre anys, esperant un avió a Bangkok per anar a veure el seu equip del cor, va morir una de les persones que ha contribuït a fer del barça més que un club i a elevar a la categoria d’art un esport sovint rude com és el futbol. Dos anys després, el seu fill va recopilar el seus articles esfèrics en un llibre: Fútbol, una religión en busca de un Dios.
La identificació de futbol amb religió ve donada pel Maradona, considerat Déu del futbol quan, en un magnífic partit contra Anglaterra al mundial de Mèxic ‘86, va marcar un gol amb la mà que ell mateix autoanomenaria com “la mà de Déu”. Aquest, juntament amb el segon gol del partit, una obra d’art que donava la victòria a Argentina contra Anglaterra en plena guerra de les Malvines, va elevar Maradona als altars. Montalbán agafa aquest exemple i per fer un recorregut pel món del futbol buscant un substitut del déu pagà, el nou crack que havia de moure les masses al fervor religiós-futbolístic. Des de Maradona fins a Ronaldinho, passant per Romario, Schuster, Laudrup, Rivaldo, i tot crack que sobresortís en el món futbolístic.
Llegir al Montalbán esportiu és una delícia. L’escriptor que va anomenar al barça “exèrcit desarmat del catalanisme” fa de cada article una lliçó de sociologia. Futbol: una religión en busca de un Dios és una evolució del futbol i les seves vicissituds des dels moments més purs fins a la conversió de l’esport en fenomen mediàtic de masses, des de Fusté fins a Ronaldinho, un repàs irònic-religiós que no només se centra en el barça, gran passió de l’autor, sinó que gira al voltant de molts dels fenòmens que han voltat aquest esport des que Montalbán n’escriu. Montalbán no s’amaga del seu latent barcelonisme, sinó que l’utilitza per ironitzar el gran vici de l’aficionat blaugrana: el victimisme, donant un to autocrític, un saber riure-se’n d’un mateix que és tot un luxe. Només un però a tant magnífic llibre: els articles no estan contextualitzats, per tant, el lector es troba desconcertat en no saber en quin moment futbolístic es troba. Una data no està de menys, però aquesta petita esmena no desllueix l’obra final.
Amb un estil irrepetible, un ritme fluid que porta al lector d’un article a un altre i una forma de parlar de futbol que l’eleva a la categoria d’art, Montalbán parla de la pilota com un pinzell, que, mitjançant els jugadors, configuren les obres d’art del nostre temps. L’esfèric és la comunió, els jugadors els déus i la afició és la parròquia de la nova església. Fútbol: una religión en busca de un Dios, és de lectura obligada per tots aquells qui entenguin que el futbol és alguna cosa més que multimilionaris perseguint una pilota. Manuel Vázquez Montalbán, el mestre, l’eleva a la categoria d’art.