‘Totum revolotum’
Terra Lliure: Punt final
de David Bassa
Barcelona: Ara Llibres, 2007
192 pàgines, 18€
inclou un DVD
Hi ha moltes experiències, al món de la literatura, de llibres que, arran d’un gran èxit de públic, s’han volgut traslladar al cinema amb resultats sovint atzarosos. És el cas d’El senyor dels anells, el Codi da Vinci i Harry Potter, pel·lícules on el lector sortia desencisat per una representació esbiaixada del que la lectura li havia portat.
Què passa, però, quan aquesta translació és al revés, és a dir, quan d’una pel·lícula se’n fa un llibre? En aquest cas podem trobar dos exemples: els llibres fets a base de guions de pel·lícules, destinats a cinèfils; i els assaigs fets a partir de documentals. Llibròfags ja havia comentat amb anterioritat un d’aquests exemples, Una veritat incòmoda, d’Al Gore, on en recentment guardonat amb el premi Nobel de la Pau aprofitava la vistositat de les imatges emprades en el documental inicial per fer un llibre molt pictòric.
A Terra Lliure, punt final, el periodista David Bassa s’immergeix en la translació de guions alhora de traslladar el seu documental -que porta el mateix nom- al suport paper. No és una bona elecció. La informació de tot un documental de 45 minuts és complexa, difícil de digerir si no és acompanyada d’imatges explicatives, i més si es tracta d’un repàs -sobretot històric- de l’activitat d’una organització armada. El resultat del llibre és un totum revolotum de declaracions, sigles diferents -sovint no del tot contextualitzades- i successives activitats que provoquen al lector una idea esbiaixada de què era Terra Lliure.
L’encert de l’editor és clau per convertir aquest guirigall en una bona eina. La inclusió d’un DVD amb el documental és un encert, doncs permet tenir una idea més clara de tot allò que s’ha llegit. En aquest cas, una imatge val més que mil paraules.
La presentació que se’ns fa de Terra Lliure són figues d’una altre paner. És una presentació idealitzada, centrada en les opinions dels integrants de la banda i no en els fets. El lector-vident ha de conèixer què va passar realment, no només què pensen les persones sobre els fets. És bo incloure-hi els protagonistes -gran encert també optar pel jutge Garzón i per Jordi Pujol-, però també és bo que el lector-vident ha de conèixer què és realment el que va passar, i no què pensen els protagonistes del que va passar. Es dóna una visió heroica que no s’ajusta a la realitat, ratificada al pròleg d’Oriol Junqueras, Ferran Royo i Albert Botran. L’epíleg d’Enrique Ucelay-Da Cal, en canvi, dóna una mostra acurada de la sociologia de l’independentista actual, un punt de fredor, un tocar de peus a terra després d’un llibre que positivitza l’acció de Terra Lliure.
En definitiva, Terra Lliure punt final ens permet fer-nos una idea general de com era l’organització armada catalana, sempre des del punt de vista dels protagonistes directes i amb tendències positivitzadores.
Mare de déu, això de treballar a un mitjà madrileny t’afecta no només a la vista, sinó a la visió…
Sense haver llegit els pròlegs apologètics, haig de dir que el documental, lluny del que apuntes tu i els teus col·legues “conspiracionistes”, no dóna una visió heroica de l’associació, sinó que dóna una visió REAL dels fets. Explica què van fer, què defensàvem i com ho feien, i és per això que ha estat celebrat per professionals del periodisme de totes les tendències.
Bassa s’entreté a parlar dels atemptats, sense evitar la condemna, i s’entreté a deixar parlar als protagonistes, que alguna cosa tindran a dir.
Si no deixés parlar als protagonistes i et bases en el que opina gent com Losantos -directament implicat- o el que pensa la estulta jovenalla indepe és quan corres el risc de caure en tòpics, tant d’una banda com de l’altra.
El documental intenta el relat amb perspectiva de l’organització, que ni va fer tan mal com molts diuen -a València hi ha desenes d’organitzacions d’ultradreta que han amenaçat, apallissat i cremat molts més locals catalanistes del què mai va fer Terra Lliure i de qui ningú en parla- ni és cap mena de referent a seguir com molta jovenalla èquida encara creu.
Ara bé, el punt mig mai agrada a ningú.
La visió heroica que atribueixo al documental no és deguda al treball d’en Bassa, a una narració tendenciosa o a una connivència ideològica amb els de Terra Lliure.
El que dic és, donant un protagonisme excessiu a persones que atribueixen el creixement de l’independentisme a la lluita armada de Terra Lliure, es cau en aquesta positivització, en aquest referent de que tot el que es té és gràcies al treball de Terra Lliure. I això és perillós, donat a la tendència a mitificar la lluita armada que té la prole independentista més jove.
D’aquí a estar d’acord amb els meus col·legues “conspiracionistes”… excessiu.
O sigui, creus la visió del llibre (i per tant del documental) no s’ajusta a la realitat o que pot ser dolent perquè atiï les ganes de tornar a la violència?
Exactament, què és el que no s’ajusta a la realitat? Quines persones hi manquen? És evident que els integrants de TLl no sobren, més que res perquè són els protagonistes.
Doncs, què hi manca?
Hi manca una necessària visió freda. Un dels majors encerts que vaig trobar a la pel·lícula La pelota vasca, de Julio Medem, era la inclusió del testimoni -de notable importància al documental- d’Antoni Batista, periodista català expert en el conflicte basc.
Crec que veus externes a Terra Lliure, externes al conflicte, haurien estat necessàries. La veritat mai no és absoluta, n’hi ha vàries, i crec per això que hauria estat necessari incloure més veritats de les que hi ha.
Ara, tot resta a les diferències entre el meu criteri i el de l’autor, al capdavall, el responable final del producte.