Primeres empremtes
Empremtes en la neu
de Francesc Bononad
Barcelona: Laertes, 2007
105 pàgines, 12,50€
Empremtes en la neu, el debut al món dels relats del jove Francesc Bononad, agrupa una trentena d’oftalmocontes, un gènere literari que podríem definir com contes amb imatge o bé fotografies il·lustrades, però que amaga narracions i viatges entre aquest dos universos cognitius.
Les fotografies de les dues col·laboradores (Isa Cogollos i Mireia Peris) poden ser la finestra a la que Bononad s’aboca, la metàfora visual final del relat o bé un viatge paral·lel de poètiques agermanades.
Els prop de trenta relats publicats per Laertes basteixen un corpus curt però intens de l’imaginari bononadià, i les empremtes que poblen les pàgines ajuden a copsar amb aquesta primera aproximació l’univers present i les enormes potencialitats del narrador de la Valldigna. La facilitat amb què Bononad composa ficcions d’alt voltatge, aparents instantànies de costumisme contemporani, plenes de segones lectures i càrregues de profunditat, és el que més sorprèn d’aquest recull, declaració d’intencions i alhora carta de presentació d’un més que possible nou talent al món del conte català.
Del recull només deceben el pròleg i l’epíleg per un excés indigerible de pedanteria academicista, l’eufòria del primer llibre en versió “sóc déu i vinc a salvar-vos”. Per sort el Zaratrustra en qüestió abandona el superhumanisme i aprofita les pàgines del recull per sorprendre’ns tocant fusta, i en la vintena llarga d’empremtes del recull Bononad aconsegueix fer una exhibició d’escriptura, oblidant la pretensió inicial de redimir-nos. A alguns textos sobre el futbol ben interessants -sí, Bononad aconsegueix desfer l’oximorón-, s’hi sumen articles que podrien ser posts, així com cartes -a un germà malalt, a València capital- i d’altres empremtes de difícil classificació.
La desigual extensió dels relats, alguns senzilles demostracions de prosa poètica il·lustrant fotomuntatges i d’altres molt més elaborats i complexos provoca una lectura amb alts i baixos, i, posats a buscar-hi pegues, la limitada extensió del recull (107 pàgines comptant-hi la part sagrada) no permeten que, acabada la lectura, ens podem veure en cor de fer un veredicte amb cara i ulls dels atributs literaris de Bononad. La seva ploma despunta i flaireja una innegable qualitat, però caldrà seguir-ne els posteriors treballs per acabar d’albirar els límits i confirmar-ne les sospites.
De moment aquestes Empremtes en la neu formen un corpus desigual però engrescador que, de ben segur, perdurarà passat el desglaç i la primavera.
____________
Fotografia que il·lustra l’article de Damork a Flickr.
Estimat senyor Forns:
Jo també he resseguit el rastre d’aquestes “primeres empremtes”. Coincidesc amb vosté quan destaca el caràcter engrescador d’un recull que, amb alts i baixos (una de molt destacada depressió és “Eudald torna a casa”, odissea d’un zero a l’esquerra que es troba amb una fama que el precedeix; la narració de la topada no acaba de quallar), probablement, i per desgràcia, passarà per les llibreteries sense pena ni glòria, sense deixar cap vestigi. Efectivament, la ploma de l’autor “despunta” i apunta, cosa que, com sabem, no garanteix recorregut dins de l’actual corrent de les lletres catalanes.
Parla vosté en la seva crítica d’un pròleg i d’un epíleg impaïbles per una immoderació, per una plètora de “pedanteria academicista”. Discrepe; pense que són un entrant i unes postres de bon llegir, densos però assimilables. Jo en ells llegeixo la intenció d’equilibrar escriptor i lector (cap aspiració soteriològica), autors, tant l’un com l’altre, que han d’esbatanar els ulls a fi de poder veure, ensumar, escoltar, palpar i assaborir. Bononad, opine jo, pretén —així ho deixa per escrit— un diàleg de tu a tu entre ell i nosaltres, una conversa per a la qual s’ha d’emprar la imaginació. (Figues d’un altre paner són que ho aconseguesca i que alguns comensals pensen que al xef se li ha escapat de la mà l’elaboració dels plats.)*
No sé, ja li dic, a mi “Ulls que miren” i “Ulls en blanc” em semblen bones menges per a exercitar la llibrofàgia, dues viandes confeccionades amb ingredients ben distints als que integren la resta del menú. Tanmateix: per a gustos, sabors.
Moltes gràcies per la seua atenció.
—————————————-
(*) “Figues d’un altre paner”, però figues del paner que veritablement importa, quan parlem de literatura, de voluntat de compartir i acompanyar-se, no creu?