La importància d’argumentar
El mirall escocès
de Xavier Solano
Barcelona: RBA i Dèria editors, 2007
216 pàgines, 16€
La literatura de caire independentista, o si volem, l’assaig polític català, pateix un mal endèmic per culpa del fanatisme dels seus “il·lustres” escriptors (llegeixi’s Alexandre, Bertran i tot l’star system polític). La literatura independentista per antonomàsia ha estat el pamflet, la brossa literària, bazòfia per a convençuts que mai ha aconseguit res més que perpetuar la falta d’arguments que pateixen els radicals de tota mena que volten l’independentisme actiu. És bo, doncs, que de tant en tant sorgeixi algú amb dos dits de front i deu dits a la mà preparat per escriure quelcom amb sentit i, sobretot, arguments. Xavier Solano n’és un.
Llicenciat en ciències polítiques i periodista, Solano és actualment analista polític de l’Scotish National Party, el partit independentista escocès liderat per Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia. Salmond, per cert, signa un excel·lent prefaci.
El mirall escocès és el llibre on politòleg català aglutina la seva experiència a Escòcia, comparant la situació d’aquesta nació amb la situació catalana. Lluny de ser el clàssic llibre victimista, Solano ens brinda una comparació acurada de tots i cada un dels elements coincidents en els dos processos. Un a un, el periodista desgrana les opcions catalanes de cara a una hipotètica independència posant com a precedents els elements coincidents -i discordants- amb Escòcia. No content amb això, Xavier Solano respon un a un els estirabots antiindependentistes que dia a dia vociferen des de la brunete mediàtica, i ho fa de forma clara i concisa, fred en les xifres i argumentant com cal.
Per iniciar el llibre, a part del mencionat prefaci d’Alex Salmond i el pròleg de Ramon Tremosa, professor de teoria econòmica de la UB, Solano fa una breu introducció, un esbós general d’Escòcia. La primera part del llibre la utilitza per explicar la història del país a definir, doncs, tal com el mateix Solano justifica, per conèixer la situació actual d’Escòcia és necessari saber quin ha sigut el procés que l’ha dut fins el què és avui. La segona part ja passa a desgranar els elements polítics, econòmics i socials que podrien portar a la independència d’Escòcia. Elements en relació a Catalunya (idioma, seleccions nacionals, mitjans de comunicació), el sentiment dels escocesos, l’anàlisi econòmica d’una hipotètica Escòcia independent i la situació mundial del país després de la separació del Regne Unit. A tall de conclusió, Solano ens explica en quina situació es troba ara el moviment independentista escocès, pendent d’un referèndum que els pot portar a la sobirania.
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre ben escrit. Segurament no canviarà consciències, ni provocarà una onada popular de partidaris de la independència, ni canviarà la situació política. No estem davant d’un nou maig del 68. Però és bo que el moviment sobiranista català compti amb gent que pugui escriure de veritat, que pugui raonar i pensar, convertir una discussió habitualment farcida de victimisme buit en arguments purs i durs, en exemples clars i entenedors. I tot això, en una prosa accessible a tots els públics.
Això que dius a l’inici sobre el suposat “fanatisme” dels escriptors polítics catalans o sobre el pamfletarisme dels nostres assajos és una bajanada majúscula, una demostració més d’interiorització inconscient de l’omnipresent nacionalisme espanyol, que t’impregna el discurs sense que te n’adonis.
Tens tota la raó del món en afirmar que la majoria de la literatura política catalana és nefasta… Però només la catalana?
TOTA la literatura política, tots els assajos polítics, siguin catalans, espanyols o birmans, són per definició nefastos, tret d’honroses i escassíssimes excepcions com el llibre de’n Solano de què parles.
O és que la literatura política espanyola és bona? És que no són pamfletaris els llibres del cèlebre Pío Moa? És que no es bazòfia literària els llibres de José Maria Aznar? O és que no són fanàtics els llibres i les opinions de Cesar Vidal?
Abans de cagar-te -amb raó però tendenciosament- en la literatura política catalana, reflexiona d’una manera més global i, llavors, digués que la literatura política EN GENERAL és pamfletària, sigui d’aquí o d’allà.
Perquè dir que la literatura política catalana és una merda sense afegir, tot seguit, que l’espanyola també ho és només dóna ales als qui, per ofici o per plaer, practiquen el noble esport d’atacar-nos.
Primer de tot, remarcar una contradicció tan flagrant com dir:
“Això que dius a l’inici sobre el suposat “fanatisme” dels escriptors polítics catalans o sobre el pamfletarisme dels nostres assajos és una bajanada majúscula”
per després afegir:
“Tens tota la raó del món en afirmar que la majoria de la literatura política catalana és nefasta… ”
Si parlo de la literatura independentista és perquè emmarco el llibre de Solano dins la literatura independentista catalana. No veig la necessitat de relacionar-ho amb d’altra literatura política que, per desgràcia, no conec. Si ho fes, enganyaria al lector, i no és el meu estil.
De tota manera, el nostre lector birmà, coneixedor de ben segur de la literatura escrita al seu país, sabrà en canvi relacionar la crítica amb la situació de les lletres birmanes, igual que el lector coneixedor de Moa, Aznar i Vidal també sabrà identificar-hi en les crítica inicial elements en comú.
Què passaria si cada crítica hagués d’afegir-hi una altra per no fer-ne agravi comparatiu? Si al criticar una obra de teatre, haguéssim de criticar-ne una altra per no ferir susceptibilitats de figa-flors? Si al criticar un quadre, haguéssim d’afegir tots els quadres dolents que hi ha al món? M’he de centrar en l’assaig polític dels 198 països que hi ha al món? He de parlar de l’assaig de Moçambic, les illes Micronèsia o Papúa Nova Guinea, per no fer un agravi comparatiu?
Creia que pels independentistes la literatura catalana era un ens independent. Ara veig que no, que per parlar de literatura catalana també s’ha de parlar de literatura espanyola. Provaré de fer-ho millor altres vegades.
Ok, segur que, amb una mica d’esforç, te’n sortiràs.
Qui t’ha sentit parlar i qui et veu escriure.
Ets un fantasma.
Gràcies Manel, sempre van bé els elogis i més si estan argumentats i justificats. Per cert, et conec?
Ai, lluites intestines, no ens sabem estar…; però no us preocupeu la cosa ja ve de lluny. Diguim que seguim la la tradició.