Una vida al cant
Maria Callas, “He viscut d’art, he viscut d’amor”
de David Lelait
Barcelona: Editorial Pòrtic, Col·lecció Dones del XX, 2002.
185 pàgines, 13,40 €
“Un matí del final d’estiu com els altres, el 16 de setembre de 1977, [Maria Callas] s’aixeca tard, esmorza i s’asseu una estona al piano. De sobte, li agafa vertigen com ja li ha passat altres vegades. Es torna a ficar al llit mentre Bruna se’n va a la cuina a buscar un comprimit de Coramina. Maria vol anar al bany però cau abans de poder-hi arribar. Bruna i Ferruccio hi van de seguida. Aquest darrer l’ajuda a aixecar-se, però ella es queixa d’un dolor al costat esquerre. Bruna truca a un metge i prepara un cafè ben fort com li agrada a Maria. En beu un glop i diu que se sent millor. Fins i tot somriu… La fidel cambrera aparta la mirada un segon, i Maria ho aprofita per fugir per sempre més.”
Aquest 16 de setembre, Maria encara no té els 54 anys però ja ha exprimit al màxim la seva veu. Una veu que ja no li respon com abans i que la decep dia rere dia. Callas ja no posseeix allò que l’havia fet voltar pels escenaris de mig món, allò que l’havia fet sortir a saludar al públic fins a vint vegades una mateixa nit. Quin sentit té ara la seva vida després d’haver suportat un llibre farcit d’ignomínies per part de la seva mare, després d’haver estat portada d’un New York Times assedegat d’escàndol o després d’haver patit per amor tant o més que Madama Butterfly?
La imatge que va passar pel cap de la diva abans de morir no l’endevinarem mai, però llegint la seva biografia sabrem que deuria ser una mica borrosa a causa de la miopia que només corregia puntualment, ja que per coqueteria preferia memoritzar la disposició del decorat en relació als seus moviments i les ordres del director abans de posar-se les ulleres. Sabrem moltes més coses de la mà d’un narrador enamorat de Maria Callas que no es cansa de negar alguns dels defectes més populars de la cantant com ara la seva ambició i competitivitat. Podem dir doncs que David Lelait cau en el parany de tota biografia: el personatge domina el narrador fins al punt que el converteix en el seu advocat defensor. Aquest cop la Callas és l’heroïna de la seva vida i el lector la percep com a diva absoluta. Suposo que també es tracta d’això tenint en compte que ens trobem davant d’una col·lecció anomenada Dones del XX.
La vida de la cantant està narrada cronològicament: tot comença amb el seu naixement i acaba tal i com heu pogut llegir al principi. Així doncs, cap tipus de pirueta pel que fa a la trama. Ben al contrari, aquesta organització ens permet una lectura plàcida i clarificadora fruit de la clara voluntat divulgadora d’aquesta obra. D’altra banda, potser hagués estat més interessant tractar certs temes de la vida de Callas de manera més concreta i amb profunditat, com per exemple la seva rivalitat amb d’altres cantants.
El llibre compta amb una cronologia de la vida de la cantant força detallada on podem trobar-hi els esdeveniments principals de la seva vida així com també les seves actuacions. A més a més, l’autor és conscient de les ganes d’escoltar la soprano que desperta al lector mentre llegeix i dedica les últimes pàgines a detallar una llista amb tota la discografia i els vídeos de Maria Callas.