L’Islam de les prohibicions
d’Anne-Marie Delcambre
Traducció d’Anna Jolis
Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2007
160 pàgines, 17€

D’ençà del 9/11 i l’entrada del terrorisme islamista a l’imaginari col·lectiu, han estat moltes les veus a Occident que s’han alçat a denunciar l’Islam com una religió totalitària i expansiva, que vol imposar una xària (llei islàmica) planetària i no pararà fins aconseguir-ho. Com és natural, també hi han hagut moltes veus contràries a aquest discurs, aquelles que defensen que l’Islam “en si” no és radical, veus que qualifiquen als terroristes islamistes de grupuscles minoritaris i allunyats de la massa musulmana.

A L’Islam de les prohibicions Anne-Marie Delcambre, doctora en dret i civilització islàmica, intenta aclarir la veritable cara de l’Islam a un Occident que viu entre el rebuig i el benefici del dubte que genera qualsevol desconeixement. Basant-se en l’Alcorà, la Sunna (tradició profètica) i el dret musulmà (fïqh), Delcambre analitzarà punt per punt els valors i la mentalitat que propugna l’Islam, explicant-nos què diuen els textos sagrats i les interpretacions que en fan els juristes islàmics o els milions de musulmans del planeta.

El títol del llibre ja indica per on aniran els trets, i els que creguin que L’Islam de les prohibicions mostrarà la cara amable de l’Islam s’han equivocat de lectura. Aquesta és potser el principal defecte del llibre, la seva profunda radicalitat anti-islàmica. Per Delcambre, els terroristes islàmics no són una excepció a l’Islam, sinó que són els únics musulmans que compleixen la llei i els manaments de Mahoma “al peu de la lletra”. Són, per dir-ho d’una altra manera, els musulmans perfectes.

Contràriament a la religió catòlica, que ha sabut relativitzar els seus dogmes i veure els seus textos sagrats com a metàfores de l’existència, a l’Islam cal, segons l’autora, llegir, entendre i aplicar els textos sagrats seguint-los al peu de la lletra. S’apliquen, encara ara, de la mateixa manera estricta que es feia 13 segles enrere.

Segons Delcambre en ple segle XXI, la religió islàmica prohibeix a la dona ensenyar els cabells, els braços, les cames, les cuixes, fer l’amor fora del matrimoni, casar-se amb un no-musulmà, posar-se roba d’home, portar perruca, fer-se esmolar les dents… L’home té prohibit ser homosexual, posar-se roba de dona com fan els transvestits, fer d’escultor o de dibuixant, tocar instruments de música, deixar diners amb interès… I tant l’home com la dona tenen prohibit ultratjar la religió, blasfemar, cometre adulteri, donar fals testimoni, robar, beure alcohol, menjar porc…

Per l’autora les prohibicions a l’Islam s’allarguen fins a l’infinit, amb l’agreujant que aquestes interdiccions no són laxes, i en els països islàmics on s’aplica la xària -Iran, Aràbia Saudita, Sudan, Líbia, Indonèsia, Pakistan, Algèria i parts del Marroc- es tallarà una mà a aquell qui roba i es farà complir la llei de Mahoma.

A l’Islam de les prohibicions Delcambre intenta fugir del sensacionalisme, del parlar per parlar, i ens analitza punt per punt aquestes prohibicions, remetent-nos als textos sagrats que les justifiquen. Així al capítol ‘L’Islam i la guerra’ ens explica que la guerra santa és un precepte inclòs a l’Alcorà, a ‘L’Islam i la dona’ ens explica com l’Alcorà prescriu el vel, ja que “la dona jove i bonica representa un perill per l’home: el trasbalsa sexualment. Per això els espais mixtos són prohibits a les mesquites”, en paraules de l’autora.

En acabar el llibre, el lector queda massa aclaparat. La visió de Delcambre és, potser, tan totalitària com la de l’Islam que vol retratar, i la condemna global no deixa espai per a cap mena de reflexió. Malgrat tot, els textos sagrats islàmics parlen per si mateixos, i vistos pel lector occidental ens semblen molt extrems. L’atac frontal a l’Islam de Delcambre no aconsegueix ser convicent, i hi ha pàgines senceres on l’autora es retrata com tan o més fanàtica que els integristes que intenta retratar.

Respecte als preceptes de l’islam, ens queda creure en els musulmans moderns, és a dir, aquells que viuen a Europa i han crescut en les idees de la modernitat, la llibertat individual i els drets de l’home, la igualtat de sexes o la laïcitat. Ens queda creure que seran capaços de fer el salt a l’abstracte tal com feren els catòlics ara fa dos segles. Deixar de llegir els textos de manera radical i començar a prendre-se’ls metafòricament. El llibre creu que aquest pas és impossible, perquè suposaria contradir el que diu Déu a través dels seus textos sagrats. Significaria posar l’home per sobre de déu.

Hi ha musulmans que pensen amb tota bona fe que tenen plena llibertat de creure o de no creure, la qual cosa, però és falsa. El “punt de coacció en la religió” (sura 2, versets 256/257) no els incumbeix; es tracta del respecte envers les altres religions monoteistes. El musulmà no és lliure en absolut. L’única llibertat de què disposa és creure amb el conjunt de creients.
Per a l’islam, “tots els homes neixen musulmans, és la família qui el fa jueu, cristià o seguidor de Zoroastre” (Ibn Khaldoun). L’islam és la identitat natural de l’home. La conversió a l’islam també es considera un retorn pur i simple de l’home a la seva identitat original, mentre que qualsevol abandonament de l’islam és una veritable traïció, una perversió si es valora des del punt de vista del dret natural, a la naturalesa primera. Aquell que surt de l’islam és un desnaturalitzat, un pervers, atès que és un crim vertader abandonar la millor religió de totes. I per a l’islam jurídic, es mereix la mort.

Acabem destacant un fragment interessant que parla de l’atac al laïcisme que suposa la irrupció de l’islam comunitari.

Al Le Figaro del dimecres 11 de juny de 2003 vam poder llegir un article de Cécile Calla: “Quan les piscines publiques cedeixen a la segregació religiosa”. Feia dos anys que l’ajuntament de Lille havia autoritzat que una de les quatre piscines municipals es reservés a les dones. Per tant, els homes hi eren prohibits, i només hi havia personal exclusivament femení, a fi que les dones musulmanes poguessin fer respectar el seu pudor i es poguessin banyar allunyades de les mirades concupiscents. Evidentment les finestretes estaven tapades! A final d’abril de 2003 un grup de musulmans es va manifestar pels carrers de Trappes (Yvelines) per a reclamar un horari femení a la piscina! Segons els integristes, cal respectar “la dimensió naturalment comunitària de l’islam”. Aparentment, respectar algunes reivindicacions dels musulmans en matèria d’ensenyament, les mesquites, el vel, els cementiris o la carn halal no és una revolució. Però acceptar-ne les reivindicacions és fer que aparegui a la plaça pública la religiositat comunitària. És un cop contra el laïcisme. A més, obrir bretxes en les laïcisme per a facilitar l’emergència d’un islam comunitari és justificar totes les constriccions i tots els obscurantismes, sobretot per la dona.
I és que Tariq Ramadan ho recorda: “L’islam no és una religió com el judaisme o el cristianisme. L’islam penetra en el camp social. Afegeix als elements pròpiament religiosos altres que tenen a veure amb la manera de viure, amb la civilització i amb la cultura. Aquest caràcter globalitzant és característic de l’islam”. El laïcisme no ha de fer cap excepció. La fe ha de continuar formant part, per a tots, de l’esfera de la privacitat, ans si no demà mateix podríem trobar-nos que les reivindicacions religioses dels musulmans integristes es barregen amb les reivindicacions polítiques… i aleshores França -el país de la llibertat i el laïcisme- s’esdevindria el somni dels Germans Musulmans! Els drets de Déu passarien per davant dels drets de l’home. I hauríem islamitzat el laïcisme!