El record i la culpa
La bastarda d’Istanbul
d’Elif Shafak
Traducció de David Fernández Jiménez
Barcelona: Amsterdam Llibres, 2007
340 pàgines, 21€
Qui se’n recorda dels armenis avui? Aquesta frase, pronunciada per Hitler, simbolitza la rapidesa amb què els humans som capaços d’oblidar els fets punyents que ens fan sentir incòmodes. Dues dècades després del genocidi armeni, ningú se’n recordava ja. Ara ens hauríem de preguntar: Qui se’n recorda d’Srebrenica? És el nostre oblit el que fa que els responsables se sentin impunes. No obstant això, intentem oblidar per alleujar el nostre sentiment de culpa. Per tot allò que hauríem pogut fer i no férem. Pel nostre suport passiu. La culpa ens omple el cor i ens crema l’ànima. I, si la culpa és heretada? Si foren els pares o padrins els que cometeren actes atroços? Voldríeu recordar-ho o ho esborraríeu de la memòria? La culpa ens cau a sobre com una llosa i no ens podem escapar del seu pes.
A La bastarda d’Istanbul, l’Elif Shafak reflexiona sobre aquests temes. El record que busquen les víctimes i la culpa de la que volen fugir els botxins. I ho fa a través de dues noies de dinou anys, l’Armanoush, armènia-americana, i l’Asya, turca, que mentre intenten trobar-se a si mateixes ens desvetllen la història de les seves respectives famílies i d’una de les més grans ignomínies del segle XX. Tanmateix, tan transcendental és el que els personatges ens diuen, com el que es callen. Tant o més importants són les llàgrimes vessades, com les que s’ofeguen als ulls.
L’Asya, la bastarda del títol, obvia el seu passat. L’Armanoush, viu atrapada entre les seves dues meitats. Les dues necessiten conéixer el seu origen per poder relacionar-se amb els altres. L’Asya, saber qui el seu pare, l’Armanoush, visitar la ciutat d’on va fugir la seva família. Ambdues se senten ofegades per les persones que les estimen i intenten construir-se un món on amagar-se. Deu ser això el que les uneix en trobar-se a Istanbul. O, vés a saber, perquè tal com deixa clar el llibre, el món és ple de coincidències. Sigui com sigui, els fets anteriors que es relacionen amb el present són allò que ens permet traçar la línia de la nostra vida.
–O sigui que sóc responsable del crim del meu pare?
–Ets responsable d’admetre el crim del teu pare.
Però La bastarda d’Istanbul no és una novel·la de reconciliació, és una història de dones. Ep! De dones, no per a dones. És una història de dones perquè, de sempre, mentre els homes morien a la guerra, eren les dones les que n’havien de guardar el record. Durant segles, la Història l’han escrit els homes, però eren les dones les que feien passar els records de generació a generació. Així, aquest llibre ret homenatge a totes les àvies i tietes que han guardat les històries familiars.
L’Elif Shafak, d’origen turc –per bé que nascuda a França i resident als EUA-, fou acusada d’insultar el poble turc per les afirmacions sobre el genocidi que apareixen en aquest llibre. S’ha de reconèixer la valentia de l’autora en embrancar-se en aquest viatge en els records. A més, se li ha d’agrair el fet d’haver-nos alimentat amb una història magnífica i deixar-nos preparades unes postres dolcíssimes. Després de llegir el llibre i compartir un bol d’ashure amb el veïnat, serieu capaços d’assumir la vostra part de culpa?