Film i guió: La vida interior de Martin Frost
La vida interior d’en Martin Frost
de Paul Auster
Traducció d’Albert Nolla
Barcelona: Edicions 62, 2007
128 pàgines, 14€
Les muses són per als artistes, sovint, com aquella petita guspira que comença a vestir amb lletres un text amb un pàl·lid vestit de color blanc. Arriben en forma de somni, en forma de llum de mitjanit, o personificades en éssers que mai no voldríem fer desaparèixer de les nostres vides. Però la part més dura de la seva missió arriba quan aquesta feina (gairebé) d’inspiració divina ja queda enllestida, quan la idea esdevé realitat, i quan les muses de les quals parlàvem han d’abandonar qui, per necessitat o per qualsevol altra mena de mancança, es va veure obligat a invocar-les.
Elles, amb el cor encongit, entenen que el vincle establert amb l’artista invocador es veu arrossegat a convertir-se en una corda trencada, i sense oposició assumeixen que han de tornar a la seva Ítaca particular. Ocorre també, en comptades ocasions, que aquestes muses troben quelcom terrenal, més enllà de la seva naturalesa, que les duu a lligar-se en excés aquí, aquí, amb tot el que aquest mot pugui suposar de manera subjectiva.
La vida interior de Martin Frost ens parla de muses, del procés de creació, de com un text literari neix, creix, es reprodueix… i fins i tot de la possibilitat de la seva mort. Com un ésser viu. Paul Auster torna a inspirar-se en el seu primer viatge com a director de cinema (no podem oblidar guions meravellosos escrits per ell, com ara Smoke i Blue in the face) el concepte de metaliteratura, en una reflexió en imatges sobre l’escriptura i el ventall d’emocions interiors que assetgen els creadors quan s’embarquen en un nou projecte. Martin Frost, com el Mister Blank de Viatges dins l’Scriptorium, es veu immers en un cercle viciós on la realitat i la ficció, la creació de ficció, són les protagonistes, en un intent d’entendre per què ell, com a simple escriptor, ha d’assumir tot el pes (lleuger, o pesat, o sovint insuportablement inexistent) d’allò a què s’enfronta davant un paper en blanc. Claire, una misteriosa dona que apareix de cop i volta a la seva vida, li pregunta constantment si no entén què està passant: “no ho entens, Martin?”. I la comprensió arriba amb el descobriment de com la vida es pot arribar a fusionar amb la literatura, amb la recerca de nous móns i personatges, donant-los vida com si fóssim mers demiürgs que tenim el dret com divinitats a jugar amb el foc de la creació.
La versió cinematogràfica de La vida interior de Martin Frost és, ben bé, com llegir un llibre de Paul Auster en imatges. Un llibre de Paul Auster, protagonitzat i encarnat per David Thewlis, Irène Jacob i Sophie Auster. De fet, el llibre ens presenta el guió del que seria el projecte audiovisual final, és a dir, es tracta del guió de la pel·lícula. El seu segell d’autor que adora els jocs de paraules, el flirteig constant amb la metaliteratura, amb la literatura de la causa-efecte i de la casualitat, i la força del destí (i també la força per intentar canviar-lo) està present a cada pla. Sovint, però, quan un artista té el seu prestigi dins una art, com és l’escriptura en el cas d’Auster, els intents de traslladar la màgia inherent a altres formats corre el risc de convertir el camp de la crítica en un enorme camp de batalla on defensors i detractors s’enfronten amb capa i espasa. Malgrat les desavinences de la crítica cinematogràfica i literària, i les dues maneres que han sorgir per entendre aquest projecte cinematogràfic de l’autor d’obres com ara La trilogia de Nova York o Brooklyn Follies, no podem deixar de banda l’intent (desesperat, aconseguit, satisfactori, fracassat: cadascú que usi l’adjectiu que més correcte li sembli) de plasmar en imatges tot allò que ocorre dins la vida d’algú que intenta transformar tot el que ocorre dins el seu interior en una obra d’art, en quelcom que perduri en el temps i l’espai, o simplement en una espècie d’exorcisme que permeti que, més endavant, altres esperits inspiradors puguin envair el seu cos com a presó imaginària.
Perquè ni l’autor és res sense la seva inspiració, ni aquesta tindria un bon lloc de treball amb jubilació assegurada si no quedés gent com ara Martin Frost, que cerquen quelcom que els permeti arribar més enllà del que és merament una idea mental. Encara que un cop la idea estigui materialitzada es perdi una petita part de tu mateix, com un membre amputat, quan l’obra aconsegueix entitat pròpia i es desvincula en certa manera del seu creador. Però sempre queda l’esperança, i les muses són petites llums que inunden el món. I, sovint, es pot aconseguir enamorar-les.