Анна Степановна Политковская

per Patrícia Monge

Avui fa un any. Fa tot just un any Anna Stepánovna Politkóvskaia va ser trobada morta per una veïna amb diferents impactes de bala a l’ascensor de l’edifici on vivia, al cor de Moscou. El fet que fos assassinada el mateix dia de l’aniversari del president Putin encara no sabem si va ser casualitat. Un any en el record, el cas encara resta obert. I el que hi restarà.

Aquesta periodista russa, reconeguda per la seva oposició al conflicte txetxè i al govern de Vladimir Putin, va pagar amb la seva vida la llibertat d’una professió. I és que, segons la llista d’Amnistia Internacional, Rússia apareix com el segon país més perillós pel periodista, per darrere de l’Iraq i per davant de Colòmbia.

Malgrat néixer a Nova York l’any 1958, Politkóvskaia venia d’una família soviètica ucraïnesa i es graduà en Periodisme al 1980 a la Universitat Estatal de Moscou. Les seves columnes crítiques al diari ‘Novaya Gazeta’ i les seves investigacions en el conflicte txetxè la van portar a rebre nombroses amenaces de mort. Va ser guardonada amb diversos premis per la seva feina i va participar en múltiples conferències sobre la llibertat de premsa. Al maig de 2004 vam tenir l’honor de rebre-la a Barcelona, juntament amb altres escriptors, en motiu del Diàleg “El Valor de la Paraula” celebrat al Fòrum Universal de les Cultures.

Testimoni incansable de la violació dels drets humans, va ser víctima de situacions extremes, tal com narra en les seves obres. Malgrat tot, no van aconseguir esporuguir-la. Recordem també que el seu assassinat fou investigat per Alexander Litvinenko, ex-espia rus que morí d’enverinament.

Les últimes dades que han arribat sobre la investigació del cas apunten que un dirigent txetxè podria ser còmplice de l’assassinat. Els investigadors van declarar que l’escollit, Samil Buraev, va demanar l’adreça de la periodista a un membre del Servei Federal de Seguretat (FSB, segons les sigles russes, i antic KGB) per facilitar aquesta informació als autors materials del crim.

El 27 d’agost es van detenir 10 sospitosos, entre els quals es trobaven funcionaris del Ministeri d’Interior i del FSB. Malgrat tot, s’avança lentament i està per veure si realment el món podrà llegir a les pàgines d’un diari la resolució final del cas.

Occident disposa dels millors cossos d’espionatge i investigació. Però l’interès no es podria qualificar de palpable. I què, per a molts, es tracta d’un assassinat més d’una professió que ha d’assumir aquests riscos. Amb la insensibilitat que regna els nostres dies, molts respondrien que ‘res’, que ‘un de tants’. Ara em ve el cap unes paraules d’en Saramago que s’escauen al que, en aquestes línies, hi ha la voluntat d’expressar:

“- Vostè és escriptor, té, com vaig dir fa poc, l’obligació de conèixer les paraules, sap que els adjectius no serveixen per res, si una persona mata a un altra, per exemple, seria millor enunciar-ho així i confiar que l’horror de l’acte, fos tant impactant que ens lliurés de dir que va ser horrible. - Vol dir que tenim paraules de més. - Vull dir que tenim sentiments de menys. O els tenim, però deixem d’utilitzar les paraules que els expressen en conseqüència, els perdem”

Una gran reflexió. L’Anna Politkóvskaia també, en molts moments, va reflexionar sobre els seus actes i les seves paraules. Va, fins i tot, plantejar-se la utilitat i els límits de la seva professió, d’allò que naixia per vocació. El més trist no és que s’ho plantegés per pròpia incapacitat o fracàs –la seva trajectòria estava tatuada de bon periodisme, amb títols pòstums i tot-, sinó que s’ho plantegés perquè els obstacles li venien de mans alienes i perquè intuïa que la llibertat d’expressió a Rússia seguia i seguirà essent una utopia.

Tot això no tindria sentit si no haguessin quedat impreses les seves paraules. Aquestes línies no podrien acabar d’altra manera que amb una reflexió d’aquesta excepcional periodista que, des d’avui fa un any, ja no és entre nosaltres:

“Nosaltres, els esclaus de la informació, sempre ens fem la mateixa pregunta: Val la pena morir pel periodisme? Si hem de pagar només d’aquesta manera, potser és millor parar-se? I trobar un ofici amb menys possibilitats de tenir menys disgustos. I com la societat per la qual treballem rebrà les notícies? I cadascú troba les seves pròpies respostes a aquestes preguntes”

Val la pena morir pel periodisme?, Аnna Politkóvskaia a ‘Novaya Gazeta’, 17 de febrer de 2003.

_______________________________

Diari rus, el manuscrit pòstum

Per Albert Forns

Diari rus
d’Anna Politkóvskaia
Traducció d’Iñaki Tofiño
Barcelona: Ara Llibres, 2007
415 pàgines, 23€

La infatigable periodista russa Anna Politkóvskaia, solitària lluitadora en la creuada per la llibertat d’expressió a Rússia, va ser assassinada ara fa un any, però va deixar al món un manuscrit pòstum de valor incalculable, acabat poques setmanes abans de la seva misteriosa mort: és el Diari rus que ara publica en català Ara Llibres.

En aquest darrer testimoni Politkóvskaia ens fa partícips del seu diari, un diari que descriurà dia a dia les atrocitats que Putin i la seva burocràcia sotmeten a Rússia i als russos. Un retorn a les pràctiques dictatorials de la Unió Soviètica emparat i permès per l’opinió pública internacional, que mira cap a una altra banda.

La primera part del llibre ens descriu el període que va del desembre de 2003 al març de 2004, i la periodista ens explica el procés d’eleccions legislatives a la Duma i la posterior elecció de Vladímir Vladímirovitx Putin com a president del país. En aquest bloc Politkóvskaia ens descriu, a diari, les diverses impressions de la societat russa, i ens comença a submergir a l’atmosfera de corrupció i assassinats selectius que es viu a l’ex-Unió Soviètica. La burocràcia corrupta i les diverses argúcies que emprarà Putin acapararan la major part de les entrades. Ens sorprèn, ja d’entrada, la valentia, el rigor i el compromís amb què la periodista russa denuncia totes aquestes violacions a la dignitat individual de molts russos –les desaparicions explicades en aquestes pàgines es compten a centenars- i les vexacions a la societat en general que perpetren els funcionaris corruptes o bé els enriquits oligarques.

La victòria de ‘Rússia Unida’ –el partit de Putin- a la Duma ens és explicada centrant-se en els detalls de la manipulació electoral que va comportar, i el posterior procés d’elecció presidencial va succeint davant dels nostres ulls com una cursa de l’ex-KGB Putin per eliminar tota competència o veus dissidents. El cas d’un rival polític que fou segrestat, retingut durant dos dies i alliberat abatut només pot ser explicat, tal com narra el diari, gràcies a l’ajut d’Alexander Litvinenko, l’espia desertor assassinat amb Plutoni per la FSB, l’actual KGB soviètica. L’ex-espia explica a Politkóvskaia que usaren un sèrum de la veritat amb el candidat, que s’acabaria retirant. Les atrocitats es van succeint, i ben bé cada dues pàgines Politkóvskaia ens explica algun cas corprenedor sobre la realitat russa i la màfia dictatorial que hi governa. Cada dues pàgines del Diari rus se’ns glaçarà la sang.

El Parlament rus –on segons Politkóvskaia els comunistes són les úniques veus sensates- és, doncs, una pantomima a les ordres dels dictats del nou Stalin, Vladimir Putin. La impossibilitat de fer oposició política, ja sigui per les persecucions o pel control total a què Putin sotmet els mitjans de comunicació fa que, en paraules de la periodista, “tornem a l’URSS –lleugerament retocada, empolainada, modernitzada, però la Unió Soviètica al cap i a la fi, ara amb un capitalisme burocràtic on els funcionaris estatals són els principals oligarques, molt més rics que qualsevol propietari o capitalista”.

Però més enllà de la dramàtica crònica de la decadència política, és a dir, de la transformació d’una democràcia acabada d’infantar en una dictadura a mida, el relat de Politkóvskaia és únic en el retrat de les misèries humanes dels russos, que explicaven a l’única periodista lliure els seus casos intentant trobar algun ajut. Així Politkóvskaia desvetlla els abusos que succeeixen a l’exèrcit, les eliminacions amb esquadrons de la mort a les regions d’Ingúixia o Txetxènia o el drama dels orfenats russos, que veuen com les criatures no aconsegueixen sobreviure mentre el Govern va limitant any rere any les adopcions internacionals perquè els “patriotes polítics” exigeixen que s’aturin.

Un cop Putin guanya les eleccions –sense debats televisius, ja que és un dolentíssim orador- Politkóvskaia ens descriu una societat apàtica, absolutament narcotitzada, desolada i sense capacitat d’organitzar-se ni lluitar contra l’opressor. En aquesta “hibernació politicosocial” els partits polítics creats des de la desesperació –de mares de soldats morts, de familiars d’afectats pel terrorisme- no aconseguiran mantenir-se actius, ja que la pressió de Putin per eliminar la dissidència recorda a les purgues estalinistes o feixistes. Precisament els atacs feixistes i racials creixen al país, i els diversos casos narrats per la periodista són tan bèsties que resulten indigeribles. Les anotacions sobre el dia a dia periodístic també són referències ineludibles, que eleven la lluitadora Politkóvskaia a l’Olimp de la història del periodisme, malauradament prenent una trista via, massa ràpida.

Els Khazbiev marxen i dins la meva habitació ara hi ha la família Mutsolgov. Si hi ha res amb què comparar això, és Txetxènia: només allà una periodista atreu instantàniament una cua tan llarga com les que vèiem a les botigues de queviures de l’era soviètica. Són els familiars de víctimes d’execucions extrajudicials o, com ara les descriu oficialment la fiscalia, de “força dirigida a sectors específics necessària en la lluita contra el terrorisme”. Són els parets de totes aquestes persones “desaparegudes”, segrestades per la força i mortes per soldats “emmascarats, sense identificar, amb pantalons de camuflatge”. Les famílies mai no troben els responsables de les desaparicions ni cap resta dels cossos dels desapareguts. No es troben a cap institució estatal, ja sigui sota interrogatori, en custòdia o a la presó.

Pàgines més enllà, topem amb una altra confessió esgarrifant, en aquest cas de l’ajudant de l’editor en cap d’un dels dos diaris que es publiquen a Ingúixia:

- Perquè ens calen totes aquestes precaucions? –vaig preguntar.
- Si algú sabés que he obert la boca, no podria trobar feina ni de conductor de tractors- va respondre’m ell, un home canós, intel·ligent, com un periodista professional.
- Què passaria si escrivís sobre les abduccions, la corrupció, el “98 per cent” [electoral] de Putin? Sobre la manipulació dels vots durant les eleccions parlamentàries del darrer desembre?
- Si escrivís sobre això, m’acomiadarien tan bon punt la informació arribés als censors. Els articles d’aquesta mena mai no es publiquen i jo no podria trobar feina en el futur. Els meus parents també perdrien la seva feina, encara que no tenen res a veure amb el periodisme.

La gèlida i terrorífica aportació de dades de Politkóvskaia acaba en la tercera part del llibre, que arrenca amb les reaccions que va suscitar a Rússia la ‘Revolució Taronja’ ucraïnesa, on el poble va alçar-se contra uns resultats electorals que consideraven manipulats i que afavorien al candidat pro-rus. Davant aquesta dosi de realitat, davant la visió del poble veí alçat, els russos van aixecar una mica el cap, i van començar a veure’s capaços d’alguna cosa. En aquest bloc, tot i que les atrocitats continuen, la societat russa comença a mobilitzar-se tímidament, i votacions a través d’Internet, per exemple, aconsegueixen canalitzar el descontentament de la societat russa cap a un Govern que només defensa els interessos d’una minoria ultraenriquida i que s’entesta a agreujar la pobresa en què viuen la gran majoria dels russos.

Encara resulta una qüestió discutible saber què causarà la defunció d’aquest règim. Com es col·lapsarà? L’oposició actual és massa feble i no té força per enderrocar-lo. La protesta espontània de la població russa sembla encara menys probable.
Una possibilitat és que, si Putin munta un sistema neosoviètic, es podria col·lapsar com l’anterior, a causa de la ineficiència econòmica. La ideologia de l’administració Putin és la creació d’un capitalisme d’estat, mitjançant la creació d’una oligarquia burocràtica lleial que assumeixi el control de les principals fonts d’ingressos nacionals principals (la majoria delegades a caps de servei o altres membres de l’Administració presidencial). Per aconseguir-ho, els cal renacionalitzar les empreses que funcionen, transformar-les en conglomerats financers o hòldings.
Tot això es va fent sense descans. (…)

El Diari rus és la crònica de la desfeta d’un país i de les il·lusions de centenars de milions de russos, que veuen com un règim tan fosc i corrupte com el soviètic torna a governar-los, disposat, aquest ja descaradament, a l’enriquiment propi i el domini de les fons d’ingressos. Les vexacions que s’hi expliquen són pròpies d’un estat policial i de terror, més proper a les persecucions feixistes -amb camps d’extermini i tot- que a la dictadura franquista de l’Estat espanyol.

Aquest manuscrit pòstum de Politkóvskaia és el darrer crit de la insubstituïble periodista per fer despertar la opinió pública internacional, en un intent que, des de l’exterior, es pugui fer despertar als russos de la somnolència a la que estan sotmesos i les injustícies que Putin perpetra en nom de la democràcia.

“Putin és Rússia”, diu Anna Politkóvskaia en algun moment del diari, i aquest diari sembla un seguiment exhaustiu de la figura del president i antic agent de l’espionatge soviètic. El Diari rus de Politkóvskaia és el seguiment diari del dictador, però aquesta és també l’única –i enorme- causa que guiava la vida d’Anna fins el mateix dia del seu assassinat.

Costarà substituir Politkóvskaia, però ara més que mai Rússia necessita una periodista d’aquest estil, que jugant-s’hi la pell, “confiï en si mateix per sobreviure”. I per fer sobreviure un país sencer de la lenta destrucció acrítica.

Ara per ara, un any després de la seva desaparició, el Diari rus ens ha de servir com a monument a Politkóvskaia, un monument que, mantenint-lo dret, sempre present, serà el millor tribut que podrem fer a la inigualable i enyorada periodista.

____________
Fotografies que il·lustren l’article de Spinneyhead i Simon Albury.