Pura Anarquia
de Woody Allen
traduït per Joan Solé
Barcelona: Columna, 2007
158 pàgines, 15 €

Divendres em vaig despertar i, com que l’univers s’està expandint, vaig trigar més que de costum a trobar la bata. Això em va fer sortir amb retard cap a la feina.

Ningú que no sigui Woody Allen és capaç d’unir dues paraules com “holocaust” i “matrimonial”, ningú que no sigui ell seria capaç d’imaginar-se un interrogatori policial al ratolí Mickey Mouse, ni d’inventar-se una història de subhastes astronòmiques, robatoris i conspiracions perseguint tòfones de dues onzes o l’embotit perfecte.

Per això quan vaig saber del nou recull de contes de Woody Allen alguna cosa va encendre’s dins meu, sens dubte el record immillorable dels anteriors llibres de contes del geni nordamericà, Sense plomes, Com ensorrar la cultura i Efectes secundaris, agrupats a l’extraordinari volum Tots els contes de Woody Allen, també editat per Columna. Allí Allen se’m descobria com a escriptor, i inevitablement em vaig treure el barret, esmaperdut davant una de les plomes més càustiques dels últims temps, esdevingut des d’aquell moment referent ineludible de l’humor intel·ligent sobre paper.

La faceta d’escriptor de Woody Allen és potser la seva cara més desconeguda -juntament amb la seva afició a tocar el clarinet- però escrivint Allen excel·leix potser més i tot que en el cinema, i aquí aconsegueix encertar historieta rere historieta, acumulant els triomfs que potser fa dècades que li manquen a la seva filmografia. Als seus films Allen retrata les relacions humanes amb dosis de psicoanàlisi, judaisme i jazz. Als seus relats, en canvi, Allen s’atreveix a això i molt més, i les seves històries parlen sobre pràcticament qualsevol cosa, però amb una concentració d’enginy a cada pàgina -en acudits, metàfores o descripcions de personatges- que fan molt més intensa l’experiència.

Recordo que, llegint l’anterior recull de contes al·lucinava amb la voraginosa inventiva del geni de Brooklyn, i cada nova historieta era una bomba de rellotgeria carregada de les combinacions lèxiques més vertiginoses que he vist mai, una autèntica proesa pels amants de l’humor intel·ligent i l’enèsima volta de cargol. De llibres d’humor similars només recordo el magnífic recull de monòlegs de Jerry Seinfeld Seinlanguage, una joia comprada a Amazon i que, anys més tard, vaig veure traduïda per Angle sota el títol de El món segons Jerry Seinfeld.

Els reculls de Woody Allen, però, són molt més intensos i molt més elaborats, i accepten relectures amb diversos graus d’intensitat que provoquen riallades a tots els nivells. La història de l’arenga Bismark, el diàleg entre autor, actor, diabetis i triquinosis, les confessions del perruquer d’Adolf Hitler o les hilarants dissertacions sobre pasta en un seguit de cartes al director són alguns dels memorables relats anteriors de Woody Allen que no aconsegueixen marxar-me de la memòria.

Recordo que una de les anècdotes que explica Vila-Sanjuán a la seva Guia de la Fira de Frankfurt -imprescindible aquests dies i, ho reconec, no mereixedora de la crítica que vaig fer llavors- té a veure precisament amb Woody Allen. Durant la fira de fa uns anys, s’ofertava una autobiografia de Woody Allen per aquella editorial que estigués disposat a pagar 1 milió de dòlars… o una xifra similar. El cineasta jueu estava disposat a deixar de fer la seva pel·lícula anual per dedicar-se durant una temporada només a escriure la seva biografia si algú era capaç de pagar-li aquella xifra. Finalment cap editor amb sentit del deure cívic va gratar-se la butxaca, i el que hagués estat un dels millors llibres del segle possiblement mai vegi la llum.

Suposo que per consolar-nos, Allen ha publicat aquest Pura anarquia, un nou recull d’historietes, algunes de les quals foren originàriament publicades a The New Yorker, on torna a insistir amb els temes de sempre, però ara des d’una perspectiva una mica més relaxada, amb relats argumentalment més fluixos però amb la mateixa paranormalitat inventiva.

D’aquest recull m’ha semblat imprescindible la correspondència entre el director d’un Campus de cinema per a nens i el pare d’un nen que hi ha realitzat un film que acaba fent milions, tot un exemple d’extorsió per correu postal escrita amb una mala folla per ambdues parts veritablement espaterrant. La història de traïcions i aventures buscant trufes gegants o anxoves de valor incalculable és també divertidíssima, i la segueix Canteu, pastissos Sacher, que explica una original història -o potser va passar realment?- de passions amoroses i revenges a la Viena del 1900, en la que s’hi veu embolicat pràcticament tothom: Klimt, Schiele, Zweig, Mahler i senyora, Alma Mahler, muller també de Werfel i Gropius, que també surten, i amant de Kokoschka, un altre implicat. Freud, Wittgenstein, Kafka i Popper també reben per alguna banda. Nerviós, una petita història del dia a dia explicada tota en clau científica és també força divertida i, sens dubte, tot un prodigi intel·lectual. Per últim Així menjà Zaratrusta és una esbojarrada barreja de recomanacions filosoficoculinàries que acaba amb la dieta del veritable superhome. Quan el recull ja s’acaba trobem el surrealista interrogatori al ratolí Mickey Mouse, que es dedica a esbombar les interioritats de la vida sexual de Donald, la baixa autoestima de Pluto o els problemes amb les drogues del seu col·lega Goofy.

Només per gaudir d’algun d’aquests tresors ja val la pena submergir-se a la Pura anarquia alleniana.

Entesos -va dir-. Rebobinem sis mesos, quan el Max, el fill petit de la senyora Endorfina, feia un llançament amb el cap ple de tribulacions, les quals, tenint en compte la meva gorra desplaçada, superaven les de Job. En primer lloc, aquella galeta de la fortuna de Taiwan a qui feia classes d’hidràulica anatòmica em planta per un aprenent de pastisser, després em denuncien segons el so de molts presidents morts per travessar fent marxa enrere amb el Jaguar una Sala de Lectura de Ciència Cristiana. A més a més, el meu fill únic d’un anterior holocaust matrimonial deixa estar el bufet d’advocats que li donava tants diners per fer-se ventríloc. I vet-me aquí, deprimit i acoquinat, escorcollant la ciutat a la cerca d’un motiu per viure, com si diguéssim d’un centre espiritual, quan de sobte, sortit del no-res, ensopego aquest anunci a l’últim número del Vibracions Il·lustrat. Un negoci estil balneari que et liposucciona el mal karma i t’eleva a una freqüència superior i et permet per fi dominar la natura com un Faust. En general sóc massa viu per empassar-me una martingala com aquesta, però quan m’assabento que l’executiva en cap és en realitat una deessa amb forma humana, penso: quin mal hi pot haver?

• autor: Albert Forns