Els llibres s’han de conquerir
Com una novel·la
de Daniel Pennac
Barcelona: Empúries, 1993
166 pàgines, 10,50€
L’instant en què aconseguim unir una ema i una a entre la quadrícula de la llibreta d’escola i ens adonem del poder creador que acabem de descobrir, neix el nostre plaer per la lectura. De llavors ençà, les històries que ens explica la mare abans d’adormir-nos comencen a minvar i ens trobem tots sols davant l’immens món dels llibres farcits de lletres. Com el millor dels alquimistes, aprenem a desxifrar el significat de les paraules, les oracions, els paràgrafs! Però per molt que anem girant les pàgines, no sabem llegir. No sabem llegir.
Més endavant, un dogma inunda les nostres vides adolescents plenes de grans, fotologs i videojocs: l’omnipresent “S’ha de llegir” planant per sobre el nostre plaer de llegir arraconat entre els llibres de lectura obligatòria. “Diem que són els efectes de la modernitat, allò que fa que els nostres fills no llegeixin. Però el plaer de llegir no es perd. Com a molt es despista i prou però si es busca pels camins adequats és fàcil de trobar.”
Les persones que apreciem acostumen a ser aquelles que ens acosten a la lectura (en el seu defecte sempre ens quedarà Llibròfags) però el plaer de llegir és un plaer solitari. El veritable plaer de la novel·la rau en la descoberta de la intimitat entre l’autor i el lector. “El que llegim, ho callem. El plaer del llibre llegit, el guardem gairebé sempre en secret. Bé perquè no ho considerem una matèria per fer discursos, bé perquè, abans de poder dir-ne res, necessitem deixar que el temps realitzi el seu deliciós treball de destil·lació. Aquest silenci és la garantia de la nostra intimitat.”
Daniel Pennac ens redescobreix a Com una novel·la el plaer per la lectura, l’ànsia irrefrenable de qui no té temps per llegir però llegeix. “El temps per llegir sempre és un temps robat. (Com el temps per escriure, o el temps per estimar).” Ens parla del metro com la major biblioteca del món, dels alumnes que repeteixen el dogma del “S’ha de llegir” quan amb cadascuna de les seves frases demostren que no llegeixen mai. Reflexiona sobre si l’escola aboleix el plaer per la lectura (com vaig arribar a odiar Tirant lo Blanc!), i sobre la relegació dels llibres a objectes de consum, a mers pollastres engreixats amb hormones. Per les pàgines de Com una novel·la hi trobem petjades de Kafka, Rouseau, Paul Valéry, Süskind o Montesquieu i acaba amb un interessant decàleg dels drets imprescindibles del lector.
Lectores, lectors: teniu el dret de saltar-vos tantes pàgines com vulgueu, de rellegir, d’abandonar llibres, de fullejar, de llegir en qualsevol lloc. Jo, per la meva banda, tinc el dret a callar i a recrear-me en la destil·lació de la lectura ara que ja us he passat el relleu.
El verb llegir no admet l’imperatiu. Aversió que comparteix amb alguns altres: amb el verb estimar, amb el verb somniar… Sempre es pot provar, és clar: Proveu-ho: “Estima’m!”, “Somnia!”, “Llegeix!”
M’ha arribat l’hora de fugir de puntetes.