La velocidad de la luz
La velocidad de la luz
de Javier Cercas
Barcelona: Tusquets editores, 2005
305 pàgines, 18€
(traducció al català de la mateixa editorial)
“Nada nuestro que estás en la nada, nada es tu nombre, tu reino nada, tú serás nada en la nada como en la nada”
Ernest Hemingway
Abordo La velocidad de la luz atret pel mite Cercas, a qui inicialment tenia per un bestsellejador a l’espanyola que va rebentar el mercat amb els Soldados de Salamina, l’adaptació cinematogràfica dels quals em va treure les ganes de llegir el llibre i, digueu-me sensiblot, em va fer baixar els ‘Suspiros de España’ en emapetres. Per acabar amb l’anecdotari, recordo que el 2005 vam veure en directe l’entrevista que els del Minoria Absoluta feien a l’autor als estudis de RAC1, però estàvem més per les imitacions de’n Queco Novell que pel que pogués explicar en Cercas.
Dos anys més tard, m’uneixo al clam: La velocidad de la luz és un gran llibre. Un llibre important, vaja. No m’ha colpejat, però si que m’ha impressionat com feia temps que no em passava amb la literatura espanyola. Cercas ens explica la història d’un alterego seu, allò de “un tio clavat a mi però que no sóc jo” que, durant una estada acadèmica a Nordamèrica, coneix a un excombatent del Vietnam i hi trena una relació d’amistat, literatura i dependència que s’allargarà fins 17 anys més tard.
Les vides dels dos protagonistes, de “Cercas” i de l’excombatent Rodney Falk, s’aniran creuant al llarg dels anys, i els secrets de l’un i de l’altre aniran traspassant l’Atlàntic i s’aniran trasvassant de l’un a l’altre, com si fossin vasos comunicants.
Dos personatges obsessius però genuïns que s’enfronten a la deshumanització, l’un a través dels traumes de la guerra i l’altre a la deshumanització que comporta l’èxit i la pèrdua d’éssers estimats. En definitiva, el combat contra la deshumanització o, més enllà d’això, el tràngol de viure amb la devastació, sempre vorejant l’abisme: “Quien no esta ocupado en vivir está ocupado en morir“, escriu Cercas.
La novel·la, lúcidament fosca, es bellugarà des de l’arribada de “Cercas” als EUA fins a la tornada a Barcelona, amb la història del seu company Rodney ben endins però amb alguns detalls foscos que cal acabar d’aclarir. Aquests vindran anys més tard, en una trobada entre els dos companys a Madrid, amb “Cercas” ja consagrat com l’escriptor de Salamina i un Falk envellit però content, casat i amb un fill i en el desenllaç final, la trobada, a l’altra banda de l’Atlàntic, de l’escriptor amb la dona i el fill de l’excombatent.
La velocidad de la luz és una història de dos personatges desolats que esdevenen mútuament l’un pilar de l’altre, és el relat d’una dependència simbòlica, llarga i misteriosa que serveix d’excusa per parlar de grans temes -la inútil cerca de la felicitat, poder o no viure amb remordiments, relativitzar el passat o entestar-se a reviure’l- i alhora per parlar del fet d’escriure, i de la vital importància que té per algú que, com reconeix amb ironia Cercas, “no sap fer res més”.
“A lo mejor no hace falta entender del todo una historia para poder contarla“, diu l’autor cap al final del llibre. En el cas de l’última novel·la de Cercas, he quedat a uns quants “anys llum” de copsar-la amb tota la seva immensitat, però me n’ha deixat un regust excel·lent. La història és interessant, trenada amb artesania i literàriament solvent.
A més Cercas fuig de la fórmula, sobretot quan es deixa anar i parla de literatura, de la “diabòlica mania d’escriure”, que diria Josep Pla. En aquests moments el llibre esdevé deliciós, i recorda a l’altre gran escriptor en castellà del Principat, Enrique Vila-Matas.
Vila-Matas, però, no té res a explicar, i narrant i narrant aconsegueix elaborar llibres memorables, curulls de contingut i d’intel·ligència i amanits exquisidament del seu particular humor metaliterari. Vila-Matas elabora els llibres en base a crear un cúmul de reflexions que més tard intentarà caçar amb una xarxa, amb una història.
Cercas construeix la seva novel·la de manera contrària: La història és el pal de paller del llibre i les reflexions metaliteràries o frases bonitas (tal com les anomenen al llibre) són la palla que dóna cos al manuscrit.
Cercas és un constructor d’històries, i es dedica a aquest propòsit primari amb tota la llibertat del món. Vila-Matas, en canvi, reflexiona sobre aquestes històries -viscudes o llegides- amb tota la llibertat del món i només després les amalgama en la novel·la.
No puc acomiadar-me sense comentar la prosa de Cercas, un veritable prodigi. Continguda i àgil quan pertoca, lèxicament barroca i rica en matisos quan convé. Material de primera provinent de qui, ignorant de mi, creia un trist picapedrer.
- Me gusta -me interrumpió Rodney.
- ¿Qué es lo que te gusta? -pregunté, atónito.
- Que aún no sepas de qué va la novela -contestó-. Si lo sabes de antemano, malo: sólo vas a decir lo que ya sabes, que es lo que sabemos todos. En cambio, si aún no sabes lo que quieres decir pero estás tan loco o tan desesperado o tienes coraje suficiente para seguir escribiendo, a lo mejor acabas diciendo algo que ni siquiera tú sabías que sólo tu puedes llegar a saber, y eso a lo mejor tiene algún interés.
Un parell de comentaris més sobre La velocidad de la luz: