Assaig sobre la ceguesa
de José Saramago
Barcelona: Edicions 62, 2002
319 pàgines, 20€

Ensaio sobre a cegueira, en el llenguatge original de l’autor, ens convida a conèixer la conducta humana quan es troba en situacions límits. Ens pots recordar, en certa manera, a aquell clàssic portat a la gran pantalla: El Senyor de les Mosques, de William Golding, on l’instint de la supervivència treu la part més animal de l’espècie humana fins fer-nos dubtar de la nostra civilitzada societat.

Una ceguesa sobtada, “el mal blanc”, comença a amenaçar a tot un país. De casos particulars s’anirà estenent fins l’últim individu sense deixar a ningú impune. El més curiós de la trama és que aterrem a un país sense nom, amb ciutadans sense nom, només es diferencien per alguna qualitat física o circumstancial. El govern d’aquest país decideix posar als infectats en quarantena, aïllats en llocs abandonats, com el manicomi on es desenvolupa l’acció principal. Allà és on el lector tremolarà contemplant la mesquinesa, l’egoisme i l’avarícia de la humanitat. En tota regla hi ha l’excepció: hi ha una dona que veu i que serà els ulls dels que se li uneixen. En una situació total de desesperança, ens endinsem en les majors virtuts i els pitjors pecats de l’home.

Amb un ventall amplíssim de lèxic, així com múltiples jocs de paraules i frases fetes que s’havien quedat al llimbs de l’oblit, en Saramago ens condueix per pàgines en forma de conte. Podríem trobar algun però: l’estil d’aquest escriptor pot no ser apte per a tots els gustos. Estèticament, la vista pot perdre’s en el cansament ja que quasi no hi ha punts i a part i els diàlegs, tot i ser en estil directe, no es diferencien de la narració, només es separen amb comes. És qüestió d’acostumar-se al llarg de la lectura. A més, tot i arribar a una resolució prou encertada, tanquem l’última pàgina amb un final feliç el qual podria tancar-se de manera més original. Però ja sabeu: per a gustos, colors.

Premi Nobel de literatura al 1998, Saramago va publicar més recentment Assaig sobre la lucidesa, per aquell que s’hagi quedat amb ganes després de la ceguera anterior. Molts l’han volgut etiquetar com la seva segona part. Convidem a comprovar-ho.

Malgrat ja fa més d’una dècada que en Saramago va escriure aquest llibre, la situació és extrapolable als temps moderns o, ja, postmoderns. Una lectura molt recomanable per arribar a creure en la màxima: “les coses sempre poden anar pitjor”, amb fragments veritablement esgarrifosos que ens fan dubtar de si el que tenim a les mans és una novel·la psicològica o un conte de terror.

“Les paraules son així, dissimulen molt, es van ajuntant unes amb altres, sembla com si no sabessin on volen anar, i, de sobte, per culpa de dues o tres, o quatre que surten d’improvís, simples en sí mateixes, un pronom personal, un adverbi, un verb, un adjectiu, i ja tenim aquí la commoció ascendint a la superfície de la pell i dels ulls, trencant la compostura dels sentiments, a vegades son els nervis que no poden aguantar més. Han suportat molt, ho han suportat tot”

Indispensable seria el millor adjectiu.

• autora: Patricia Monge