Una veritat incòmoda: la crisi planetària de l’escalfament global
Al Gore
Barcelona: Edicions 62, 2007
328 pàgines, 27,50€

La dimensió mediàtica que ha adquirit el canvi climàtic creix paral·lelament amb els problemes que provoca. Inundacions, terratrèmols… desastres naturals ineludiblement lligats a aquest canvi que sembla el culpable de tot. D’això se n’ha aprofitat Al Gore, l’abans vice-president de l’administració Clinton i posterior candidat a la presidència dels EUA. Reconvertit ara en activista contra el canvi climàtic -si més no de cara al gran públic- Gore ha sabut adequar les seves lectures en un llibre senzill, fàcil i vistós, una mena d’ecologia per a principiants, a l’estil de la sèrie Informática para torpes sorgida a finals dels 90. Amb aquesta fórmula Gore ha tornat a la palestra mediàtica, ha aconseguit un Óscar amb la pel·lícula homònima i s’ha convertit en una mena de vedetteecològic de Hollywood, un verdette amb glamour.

Una veritat incòmoda és igual que la pel·lícula amb qui comparteix el nom. Compte, això no vol dir que el llibre sigui pesat, avorrit o reciclable. Tampoc vol dir que ara m’arranqui amb el clàssic “és millor el llibre que la pel·lícula”. La plasmació de la pel·lícula al paper és eficaç, i el resultat és bo. Dades importants, fotografies impactants, frases lapidàries i profecies apocalíptiques que faran que els lectors espantats i interessats es decantin per llegir algun assaig sobre el tema, avorrit a priori però sempre apassionant si s’agafa amb interès. És doncs, un principi, una guia per començar a endinsar-se en en aquest món

Gore no ha comès un dels errors més clàssics entre els qui escriuen sobre el canvi climàtic. El discurs “tot va malament, tot s’acabarà, s’han de buscar solucions” és molt fàcil, massa suat. Molt fàcil dir que hi ha un problema però difícil identificar-ne les solucions. L’autor, després de fer un “tot va malament, tot s’acabarà” -amb estil, això si- acaba amb una guia vital, consells bàsics -i assequibles- per poder aportar el nostre gra de sorra a la millora de la situació mundial.

El problema d’Una veritat incòmoda és el propi Al Gore. Si el llibre l’hagués escrit un tal Richard Johnson, o Patrick Williams, ens hauríem estalviat dues coses: primer, el to de míting que en alguns moments del llibre salten a la vista, discurs a més dirigit als nord-americans. Segon, haver de conèixer la trajectòria vital de Gore, petits fragments de biografia inútil i egocentrisme innecessari, que tallen un fil argumental entre temes molt ben aconseguit. L’onanisme en solitari, senyor Gore, no cal fer-nos-en partícips. Però bé. És el preu que s’ha de pagar per convertir un llibre que no s’hauria venut en un bon llibre que ha donat la volta al món.

Una veritat incòmoda és, doncs, un principi. Per aprofundir més, Gore ens proposa les seves fonts. La bibliografia és ampla, però s’ha de buscar. Una tasca incòmoda, però necessària.

• autor: Maiol Roger