Als joves, alerta
Macià
de Ramon Arrufat Arrufat
Juneda: Editorial Fonoll, 2007
388 pàgines, 25€
El Macià d’Arrufat no és una biografia com les altres, de la mateixa manera que ni el llibre en si, ni l’autor tampoc ho són.
Ramon Arrufat i Arrufat nasqué a finals del segle XIX a les Borges Blanques i esdevingué un macianista convençut, com la majoria de gent del seu poble. Cap als anys 20 emigrà a Barcelona i, a la capital, el seu compromís polític encara s’enfortí –cosa semblant els passa als malaguanyats germans Badia de Torregrossa. Militant d’Estat Català, participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya i, posteriorment, se’n separà arran de la discussió de l’Estatut. Tot i ser autodidacta, Arrufat tingué mentalitat d’intel·lectual i pretengué donar un corpus teòric al separatisme català.
Acabada la guerra, evidentment, a Arrufat li arribà l’ostracisme, trencat amb poques excepcions –de vegades amb pseudònim- i acabà per realitzar aquesta biografia del seu antic ídol. No obstant això, aquest llibre ha restat inèdit fins enguany, quasi quaranta anys després de la seva finalització. Ni les darreries del franquisme, ni la Transició, ni el llarg pujolat foren, doncs, bones èpoques per l’aparició d’aquest llibre, mig biografia, mig assaig.
El Macià que se’ns presenta ara compta amb una introducció d’Enric Ucelay-Da Cal, en què es glossa la figura d’Arrufat i se situa en els contexts històrics en què visqué i escrigué la biografia de l’Avi.
Arrufat ens explica la vida de Francesc Macià, des de l’abandonament de l’exèrcit i l’inici de la seva activitat política, fins a la seva tasca com a President de la Generalitat de Catalunya. L’autor en destaca els aspectes més destacats, que poden aportar alguna lliçó a les generacions futures, i compara la figura de Macià amb altres polítics, tant contemporanis de l’Avi com posteriors. Així, per les pàgines del llibre hi apareixen prohoms com Francesc Cambó, Humbert Torres, Marcel·lí Domingo i Jaume Vicens Vives. Arrufat no s’estalvia lloances ni critiques, dient que hi ha dos tipus de polítics: els professionals –que van a promocionar el seu bufet- i els que tenen mística –que actuen d’acord amb la seva consciència, sense tenir en compte les conseqüències.
L’estil literari d’Arrufat no fa que Macià sigui un llibre fàcil de llegir. Hi ha un munt d’anècdotes i reflexions personals que fan perdre sovint el fil de la narració. Per contra, té l’interès de ser l’obra d’algú que va estar íntimament lligat al Macià-home durant una quinzena d’anys i que va arribar a establir una relació d’amor-odi amb el Macià-líder. En aquests dies que el catalanisme sembla que comença a despertar-se dels son dels justos i comença a debatre el seu futur, les paraules d’Arrufat adquireixen el seu màxim valor. Amb quaranta anys de retard, la mística de Macià torna a fer-se’ns present.