El perill del magnetisme
L’amant perillosa. Al sud de la frontera, a l’oest del sol,
d’Haruki Murakami
Traducció de Concepció Iribarren i Albert Nolla
Barcelona: Empúries
237 pàgines, 8’40€
Hajime i Shimamoto són uns amics que comparteixen la característica de ser fills únics, una condició social particular en el Japó del seixanta. Creixen junts fins als dotze anys, moment en què Hajime comença a sentir atracció per Shimamoto, però la seva amistat es veu interrompuda quan la família d’Hajime canvia de barri i tots dos comencen una nova vida a l’institut.
Allà Hajime trobarà la seva primera xicota, Izumi i tindrà una relació paral·lela amb la cosina d’aquesta, on només hi cap el sexe, un sexe magnètic que l’atreu d’una forma irrefrenable. La situació es descobreix i la relació amb Izumi s’acaba, però Hajime està a punt d’anar a la universitat i allà vol començar una nova vida.
A partir d’aquí comencen uns anys obscurs per a Hajime, que no acaba de trobar-se i que té un treball gris que no li aporta res. A més, el record de Shimamoto és una constant en la seva vida, el patró amb qui compara totes les dones quan comença una relació.
Als 37 anys, Hajime és un home casat amb dues filles i, com el propi Murakami, porta dos clubs de jazz amb cert èxit. Es pot dir que la vida li somriu. I és en aquell moment quan apareix Shimamoto, envoltada de misteri, i posa en perill la seva existència perfecta.
El magnetisme amb Shimamoto és més fort que mai i es forma un triangle perillós, salpicat per un quart cantó: la presència d’Izumi. Així comença una espiral d’indecisió on Hajime es debat entre el seu passat, el seu present i el seu futur i on la mort planeja sobre tots quatre oferint-los una sortida.
Al sud de la frontera i a l’oest del sol són dos camins oberts davant Hajime que porten a Shimamoto. Tots dos són erronis, però tot i així, es llança. Només després de fer l’amor amb Shimamoto se n’adonarà de què ha estat a punt de morir. I tot pel magnetisme.
Amb aquesta novel·la, Murakami torna als seus temes fetitxe: el sexe, la mort i la insatisfacció de la vida urbana i deixa també un final obert, ple de simbolisme. Tot i que el sexe és l’eix central de la trama, les escenes són explícites, sense eufemismes, però amb el toc just per saber distingir la línia que separa l’erotisme de la pornografia.
Les frases curtes li donen al llibre un ritme àgil de lectura i tu mateix et deixes emportar en aquest infern de no saber. Tal vegada el problema és el protagonista, amb un rerefons egoista que es deixa portar més pel cos que pel cap.
Sembla que Murakami repeteix sempre el mateix patró als seus llibres. Si així té èxit, per què canviar?
Més Haruki Murakami a Llibròfags:
- Kafka a la platja, comentat per David T. Baró
- Tòquio Blues, comentat per Maiol Roger
Buf, no ho sé…m’està entrant una mandra de llegir-me els llibres que em van regalar de Murakami…
Jo no he passat de la pàgina 30 del Tòquio Blues.. Té un to a “monòleg d’un retardat” que fins i tot m’arriba a ofendre…
El primer cop que vaig descobrir en Murakami, va ser amb Tòquio Blues, i va ser per la portada d’aquell llibre nou que acabava d’arribar de novetat, el que em va cridar l’atenció… feia temps que no agafava un llibre i el llegia amb tanta velocitat, així que em vaig enganxar: El meu amor Sputnik i L’amant perillosa… i si, el patró existeix, però cansa… Amb Kafka a la platja, s’allunya una mica d’aquest model i va més enllà… fet que vaig agraïr, és cert que si una manera de fer funciona, per què no seguir? Però, quan un escriptor enganxa, jo espero una evolució…
Jo crec que el gran problema de’n Murakami són els finals. No em cansaré de repetir que no sap acabar els llibres.
Samain: és que els llibres del Murakami que han traduït al català no són gens representatius de l’escriptor. De fet, no és que a Kafka a la platja canvïi un poc l’estil, és que és un intent de retorn (bastant cutre i desastrós, per cert) al seu estil característic dels anys 80, que es pot veure en llibres com A Wild Sheep Chase o Dance, Dance, Dance, 7897979 vegades millors que la merda sentimentaloide que ens han encolomat els genis de 62. Encara que Norwegian Wood (d’on collons s’han tret això de “Tokyo Blues”?!) té un ambient que em va agradar bastant.