Condemnades a l’oblit
El Quart Reich: el secret de Montserrat
Francesc Miralles
Barcelona: Edicions 62, 2007
282 pàgines, 19,50€
L’abadia profanada
Montserrat Rico Góngora
Barcelona: Columna, 2007
302 pàgines, 19,50€
El 23 d’octubre de 1940, Heinrich Himmler, el Reichfhürer, un dels principals caps visibles de la jerarquia nacionalsocialsta, visitava la nostrada abadia de Montserrat per esbrinar la situació del Sant Grial, arma poderosa segons els místics, símbol diví pels cristians i vaixella antiga pels ateus.
Després de més de 60 anys, la revista Sàpiens va recuperar aquesta història i en va fer un interessant reportatge d’investigació. Dos escriptors catalans, Francesc Miralles i Montserrat Rico, van saltar a la palestra literària tot agafant com a punt de partida aquest fet. L’element central de les dos novel·les és la recerca del Sant Grial, un element convertit en arma literària, una arma de destrucció massiva d’on han sorgit molts dels títols més llegits -que no celebrats- dels últims anys: El codi da Vinci i les seves còpies, seqüeles, anàlisis i tota la parafernàlia supervendes que n’ha sorgit. Conscients del poder devastador d’aquesta arma, Miralles i Rico han construït dos novel·les justes, condemnades a perdre’s a l’oblit dels lectors, amagades a les lleixes a l’espera de la típica relectura “no-sé-què-llegir”.
Francesc Miralles, autor d’El Quart Reich, ha actuat sense pietat. Ha escrit una novel·la només per vendre-la. No s’ha esforçat a buscar la mínima qualitat literària: ha recuperat El codi da Vinci i dos llibres més, el reportatge de Sàpiens al·lusiu a la història de Himmler amb Montserrat i s’ha inventat un final surrealista, poc creïble, una concatenació de casualitats impossibles que condueixen a l’acabament de la història. Per si això fos poc, Miralles intercala falques publicitàries, frases de l’estil “no sabria que aquesta decisió em portaria a una mar d’aventures increïbles”, “el que m’esperava eren moltes aventures” i comentaris semblants que busquen la perpetuïtat de la lectura, un “properament” que porti al lector a avançar àvidament buscant les emocions promeses.
Si alguna cosa positiva es pot extreure d’El Quart Reich és la seva qualitat de llibre entretingut, ideal per passar una estona morta, la típica novel·leta de tren i llit.
L’altra història basada en la visita de Himmler a Montserrat és L’abadia profanada, de Montserrat Rico. Dir que Rico no s’ha esforçat a fer una bona novel·la seria una injustícia. Ben documentada, ha intentat fer una mescla de novel·la i assaig de molt difícil realització i de resultat desconcertant per al lector. Per resumir-ho, l’escriptora ha volgut fer un bon llibre, però no li ha sortit bé. La seva meticulositat a l’hora de presentar personatges i situacions li fan perdre el ritme, la noció de les fases de tota narració, convertint L’abadia profanada en una introducció llarguíssima, a estones avorrida i d’altres desconcertant, seguida d’un nus i desenllaç bons però massa curts.
La història està estructurada en tres vides paral·leles: Walter Ebert, un alcohòlic alemany al servei de Himmler, Oriol Barahona, un nen de casa bona vinguda a menys per una imminent crisi tèxtil i Natàlia Billabrigas, una noia que busca escapar de la tirania d’un poble massa tradicional i un marit maltractador. Aquesta estructura provoca que quan encara no s’ha assimilat un personatge, se’n presenta a un altre, i després a un altre per tornar posteriorment al primer, una mescla que fa ballar el cap. És quan les històries es troben quan sorgeix un fil conductor interessant i la novel·la pren interès. Aquest últim tram, però, resulta un nus-desenllaç massa curt, que no aconsegueix treure la sensació d’ensopiment deixada per la llarguíssima introducció.
En definitiva, l’herència literària de la visita de Himmler a Monterrat ens deixa dos novel·les que, ja sigui per falta de qualitat o d’interès, passaran sense pena ni glòria per la història de la literatura.